- La història comença aquí…
El darrer dia d’aquest 2018, ens despertem a Coimbra, i aquí passarem la resta del dia i també aquí farem el traspàs d’any cap al 2019, amb una bona celebració. Abans, però, de bon matí, farem una mica de cultura i anem a conèixer la famosa Universitat de Coïmbra, situada dalt de tot del petit turó que fa la ciutat i dominant-la geogràficament parlant.
La ciutat és famosa pels seus carrers costeruts i sinuosos, i les seves cases penjants, on hi destaquen les joies arquitectòniques de la Sé Velha, i sobretot la universitat, considerada una de les més antigues del món…
Situats, doncs, davant de la porta principal d’accés al recinte universitari, la Praça da Porta Férrea, i tot just abans d’entrar al seu pati central, anem a veure una mica d’història.
Fou fundada l’any 1290 a Lisboa com Estudo Geral pel rei Dionís I de Portugal i transferida a Coïmbra el 1308, tan sols un segle més tard de la fundació del regne de Portugal.
Va començar la seva existència a Lisboa amb el nom de Estudo Geral. Scientiae thesaurus mirabilis, la carta reial del rei Dionís, que anuncia la institució de la Universitat, fou datada el dia 1 de març d’aquell any.
La confirmació papal també es va donar el 9 d’agost del mateix any, durant el pontificat del papa Nicolau IV. Va ser traslladada a Coïmbra del 1308 al 1338, del 1354 al 1377, i va quedar definitivament ubicada aquí a partir de 1537, data en la qual, per ordre del rei Joan III, va tornar a Coïmbra, romanent en aquesta ciutat fins als nostres dies.
(la seva estàtua presideix la plaça central)
És la universitat més reconeguda de Portugal fora de les seves fronteres, i encara avui en dia funcionant a ple rendiment.
El 1986 li fou concedit el Premi Príncep d’Astúries de Cooperació Internacional, juntament amb la Universitat de Salamanca, per l’extraordinària aportació que ambdues han prestat a la formació de l’esperit de tots els països que integren la Comunitat iberoamericana i al seu diàleg tradicional amb les diverses universitats del continent americà, que va convertir l’Oceà Atlàntic en el “Mare Nostrum” de la cultura universal.
Coïmbra té una joia molt especial, la bellíssima Biblioteca Joanina, d’estil rococó del s.XVIII, i juntament amb el campus històric formen part del Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO, com podem llegir aquí en aquesta placa commemorativa
Anem, doncs, a ingressar a les dependències de la universitat i ho fem pel vestíbol de la recepció on aquests dies, casualment, hi ha una exposició sobre doña Inês de Castro, la història de la qual vam reviure ahir mateix en la visita a Alcobaça, on hi ha el sepulcfe i les restes de doña Inês.
La primera sala que visitem és l’anomenada Sala de guàrdia, on hi ha l’armament que utilitza el cos de guàrdia en ocasions especials, amb un bonic sostre decorat amb l’escut de Portugal
Seguidament ens desplacem a través d’un corredor amb unes boniques vistes sobre la ciutat… on s’aprecia a la part baixa, el sostre de la Sé Veilha, que també visitarem.
La sala següent és la Sala d’actes de la universitat
I a continuació entrem en l’anomenada Sala dels examens privats, amb tots els quadres dels antics rectors de la universitat i un sostre totalment decorat amb simbologies de les diferents facultats
Abans d’accedir a la Biblioteca Joanina, on tenim hora reservada a les 11h., aprofitem per entrar a la capella de la Universitat, també ricament decorada.
(el típic altar major en forma esgraonada molt popular a Portugal)
(una mostra de la ceràmica que cobreix totes les parets de la capella)
* *
Finalment ens arriba l’hora d’accedir a la visita de la famosa Biblioteca, de la qual hem pogut veure una imatge en un gravat a l’entrada del vestíbol…
però res no prefigura el que podrem veure al seu interior…
La porta d’accés i el detall de la capçalera
En aquests llocs tant emblemàtics passa allò tant comú, que també està totalment prohibit fer fotografies. Sovint són normatives que no saps ben bé a quins criteris obeeixen, ja que per altre banda et trobes grans museus del món en els que no hi ha cap restricció a fer fotos de les seves obres d’art, sempre que es facin sense flaix, pel tema de la conservació.
Aquí no era el cas, i per tant, per tal de poder il·lustrar una mica el continent i el contingut d’aquesta especial i meravellosa biblioteca, he hagut de recórrer al nostre totpoderós “pare Google”, que a través de la Wikipedia i la Wikimedia Commons, et permet descarregar algunes poques imatges que us puc oferir.
el fons de la sala central
la part oposada amb la porta de sortida a la plaça central
En la porta de la biblioteca hi ha un cartell que diu:
Lusiade hanc vobis Sapientia condidit arcem, ductores libri; miles et arma, labor.
Que traduït ve a dir:
Lusitans: la sabiduria us ha construït aquesta fortalesa, als capitans els llibres; als soldats i les armes, el treball.
la part més solemne amb el quadre del rei
el quadre del rei Joan Vè de Portugal, qui la va ordenar construir
un altre angle diferent
un lateral de la sala principal
un detall de la riquesa de les motllures, tot en fusta treballada
les pintures del sostre
una darrera visió general de la sala principal
La Biblioteca Joanina és una biblioteca de la Universidad de Coïmbra, erigida en el segle XVIII pel rey Juan Vè de Portugal. Situada en el pati de la Facultat de Dret, forma part de la Biblioteca General de la Universitat.
El seu estil és marcadament rococó, essent reconeguda como una de las més originals i espectaculars biblioteques barroques europees. A més de ser un lloc per a la investigació dels estudiosos, l’espai s’utilitza freqüentement como a sala de concerts, exposicions i altres actes culturales.
El mestre d’obras fou João Carvalho Ferreira. La decoració es va fer alguns anys més tard, en vigílies de la Reforma Pombalina; els frescos dels sostres i cornises foren obra d’Antonio Simões Ribeiro, pintor, i Vicente Nunes, daurador. El gran retrat del rei s’atribueix a l’italià Domenico Dupri, i la pintura i daurats de les prestatgeries foren fetes per Manuel da Silva. El mobiliari, en fustes exòtiques del brasil i orientals, fou executat pel tallador Francesco Gualdini.
* *
Un cop acabada la visita de tot el recinte universitari, una part del grup decidim baixar fins al centre de la població pels carrerons tortuosos i empinats del barri vell, que en pocs minuts ens portaran fins al Largo da Sé Veilha.
(un bonic pati de la facultat de farmàcia)
Aquesta pintada en una paret mostra l’esperit àcrata i estudiantil
que es respira per aquest entorn
Davant la Sé Veilha veiem una botiga amb una bona mostra
de la ceràmica típica portuguesa.
(l’absis de la catedral)
(detall damunt la porta lateral)
(la façana principal de la Sé Veilha)
(la nau interior i el retaule)
(detall del cimbori i el creuer lateral)
(detall de la nau )
(el claustre)
Sortint de la catedral, en un local proper, vam ser convidats a entrar i sentir un cantador de fados dels típics de Coïmbra.
Fou una actuació lliure on es demanava una col·laboració per l’escola de fados que ells mateixos promouen. Ens va cantar un fado amorós amb molt de sentiment.
Tot seguint la baixada, en un aparador proper vam poder veure un naixement tant curiós i original com aquest.
Finalment la nostra ruta de baixada va arribar al pla de la ciutat, concretament a la Rua Visconde da Luz, just al davant del Arco de Almedina, el vestigi que encara es conserva de l’antiga muralla romana.
Com que disposàvem d’un mica de temps lliure, ens vam arribar fins a veure el Mosteiro de Santa Cruz
Ens reunim tot el grup en la part baixa de la ciutat, en el Largo da Portagem, tocant al riu Mondego i el Ponte de Santa Clara,
i per anar a dinar, agafem aquest simpàtic carrer
per acostar-nos al restaurant on tenim la reserva per dinar
El Solar do Bacalhau, situat en la Rua da Sota,12.
Aquí menjarem una de les millors receptes de bacallà durant tota la nostra estada per aquestes terres portugueses.
Després del dinar, aquesta tarda encara ens esperava una nova experiència. Ens desplaçarem fins a la propera Serra de Bussaco, una gran massa boscosa que forma una veritable jardí botànic, on s’hi poden trobar unes 700 espècies autòctones i exòtiques, amb l’anècdota que totes elles estan protegides per un decret papal del s.XVII que amenaçava d’excomunió a qui els causés algun dany..!!
La gran curiositat de l’indret és que al llarg dels temps, al s.XIX, es va construir un Palau reial que va ser transformat posteriorment en el Palacio Hotel de Busaco, que està entre els hotels més bonics del món.
* *
Però anem a llegir una mica la història d’aquest lloc tan peculiar i força desconegut:
La zona que rodeja el Palau de Bussaco formava part d’un convent dels Carmelites descalços fundat en 1628. Els monjos del Convent de Santa Cruz do Buçaco no solament van construir un convent, sinó que també van crear un luxós jardí, el Bosc de Bussaco, amb espècies d’arbres exòtics de les colònies portugueses. El jardí se suposa que representa el monte Carmelo (on es va fundar l’ordre)
i el Paradís Terrenal.
El Palau Hotel de Bussaco fou construït entre 1888 i 1907. El primer arquitecte fou l’italià Luigi Manini (1848-1936), que va dissenyar un palau romàntic en estil neo-manuelino, evocant l’estil arquitectònic del s.XVI que caracteritzà el moment de major expansió de la portuguesa Era dels descubrimients.
El palau de Bussaco està inspirat en edificis icònics manuelins com el Monasterio de los Jerónimos de Belém i la torre de Belém, ambdós a Lisboa.
Després de la prohibició en 1834 de les ordres religioses a Portugal, els carmelites descalços van haver d’abandonar Bussaco. L’estat es va fer càrrec del bosc i va plantar noves espècies vegetals. Una gran part del convent construït pels frares fou enderrocat a principis del segle XX, per tal de construir un pavelló de caça per a la família reial portuguesa.
Del projecte, que acaba convertit en el edificio que veiem actualment, es va fer càrrec l’arquitecte i coreògraf italià Luigi Manini, encara que també van intervenir altres arquitectes com Nicola Bigaglia, Manuel Joaquim Norte i José Alexandre Soares.
La seva estructura exterior, en pedra de Ançã, recorda a la Torre de Belém i mostra motius del claustre del Monestir dels Jerónimos, ambdós a Lisboa, així como arabescos del Convent de Cristo de Tomar.
El sumptuós interior està decorat amb panells de ceràmica i frescos i quadres al·lusius a l’època dels descubriments portuguesos.
Destaquen les rajoles ceràmiques del pintor Jorge Colaço evocant Os Lusíadas de Camões, els autes de Gil Vicente i la “Guerra Peninsular” (Guerra de la independència);
També són importants les escultures d’António Gonçalves i Costa Mota, les admirables teles de João Vaz il·lustrant versos de l’epopeia marítima de Camões; els frescos d’António Ramalho o les valuoses pintures de Carlos Reis.
(detall de la façana principal)
El mobiliari, verdader patrimoni museològic, inclou peces portugueses, indo-portugueses i xineses, accentuades per la fastuosa tapisseria. Destaquen també el sostre estil morisc, el terra executat amb fustes exòtiques i la galeria reial.
Aquest Palau va ser utilitzat per la família reial en una única ocasió. Després de la primera guerra mundial, i ja com a Hotel es va convertir en un dels destins de moda a Europa. A dia d’avui, és conservat com a hotel de luxe i monument arquitectònic, que suposa un important reclam turístic de Portugal.
Acabada aquesta interessant visita ens traslladem ja cap a l’hotel per preparar-nos per al Gran Sopar de Cap d’any al restaurant de l’Hotel Vila Galé on estem allotjats…
Ja estem a punt pel sopar i,
per compartir la festa amb unes bones amigues,
però, lluny de casa es troben a faltar els grans de raïm i un bon cava..!!
Aquí ens hem de conformar amb unes panses
i un mena de vi escumós… ai las !!
* *
Demà, serà ja l’ANY NOU 2019
- La crónica continuará aquí…(07)
Associació CEDRE
Coral Espígol
El Cor Drassanes
el Contrapunt 