Jubilació de la Coral Espígol d’en Salvador S.P.


Després de més de 25 anys de cantar en corals (10 anys amb el Cor Drassanes + 15 amb la Coral Espígol) ha arribat el dia de posar fi a aquesta activitat tant gratificant.

El passat dimarts 20, va ser per mi un dia d’emocions FORTES que vull compartir amb tots vosaltres: La Coral ESPÍGOL celebrava el seu concert de Nadal i jo hi vaig ser com a espectador, i en acabar vam anar tots plegats a celebrar el sopar de comiat del curs, que alhora va ser el sopar del meu comiat de la coral després d’haver cantat durant gairebé 25 anys..!!, sempre sota la direcció d’en Quim Manyós. A l’hora del cafè el president de la coral, en Xavier Fàbrega, va anunciar la sopresa que el meus companys de la corda dels Baixos, som uns 12, m’havien preparat una cançó dedicada… amb lletra i música d’en Lluís Domingo (que és el més músic de la colla), i que podreu escoltar en aquest vídeo adjunt

https://www.blogger.com/video.g?token=AD6v5dz7SOf3Kgr2QSiPey3gj5G__gFW6NdEvR8ji_QmnMhjIRruJ5acDO0sSWh-BDYAyy0rKgck46xE7bgImy4zW_dZ6zA7puiwhOF8P54IXhJCruJN-dcnOBUwqK1FIjjd_qDBBN0

I com a complement d’aquesta commemoració us adjunto la partitura que em van regalar, la lletra de la cançó per si la voleu seguir, i l’audio gravat i cantat a dues veus (baixos 1ers. i baixos 2ns.) pel mateix autor, en Lluis Domingo.

 Aqui la lletra de la cançó…


 SALVADOR SORROSAL.mp3

(cliqueu damunt l’enllaç del mp3 i se us obrirà una pantalla en negra amb el símbol del reproductor, li doneu al petit triangle i podreu sentir l’audio sencer)

* * * 

Va ser una festa molt entranyable i molt emotiva, en especial per a mi que era el protagonista. Un record perdurable i amable, molt bonic, després de tants anys de participar amb la coral.

Publicat dins de personal | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

Una troballa històrica… el “Comte de Fígols”


El 26 de gener de 1922, ara fa 100 anys, naixia l’Escola del Mar, a la platja de la #Barceloneta. Una escola pionera i singular, destruïda per les bombes feixistes.  https://historiesdebcn.com/escola-del-mar/

Aquest fet m’ha portat a mirar el Bloc http://barcelofilia.blogspot.com/search/label/Escoles, que fa esment de diverses escoles de Barcelona, i entre elles ha aparegut una que té un significat molt especial per mi…

És aquesta, i us explicaré el perquè més endavant…

PALAU DELS COMTES DE FÍGOLS. Via Augusta 202-226. (1918-1972). ESCOLA VIRTÈLIA. (1941-1969)

Vista parcial de la facana del palau dels Comtes de Fígols. (Font: enricsagnier.comAquest palau senyorívol i majestuós en forma de castell va ser projectat pel prolífic arquitecte Enric Sagnier i Villavechia cap al 1914 i enllestit el 1918. Havia estat un encàrrec de Javier Enrique de Olano y Loizaga (1858-1934), comte de Fígols, i propietari i explotador de les mines de carbó al Berguedà. 

*1940 – Imatge del Palau dels Comtes de Fígols durant el temps que va acollir l’escolaVirtèlia.

L’edifici era d’estil noucentista amb alguns detalls platerescs a la façana, com l’escut d’armes de la família que presidia la torre lateral. L’interior, era format per un seguit de salons nobles amb una elegant escalinata que donava accés al primer pis on hi havia les principals estances. Disposava també d’una capella i d’una sala d’actes al soterrani on es podien reunir fins a 125 persones. Tot plegat era envoltat d’uns frondosos jardins en els que hi destacava una pineda a la banda de la Via Augusta, que va propiciar que el lloc fos conegut com “Els Pins”. L’edifici va ser la residència familiar dels Olano a Barcelona fins entrada la dècada dels 1930’s.

 * * *
Fa quatre dies, a primers de novembre, en una sortida amb POL viatges, vam visitar el Museu de les Mines de Cercs, al Berguedà, i en una de les sales del petit museu vam trobar la foto del patriarca, el “comte de Fígols”. Les mines de Fígols van ser explotades per l’empresa Carbones de Berga. El 17 de febrer 2011, Va fer cent anys que es va fundar l’empresa Carbones de Berga SA,una de les indústries més importants de la història del Berguedà.

Aquest senyor tant vuitcentista, era ni més ni menys, que Don Enrique de Olano y Loizaga (1858-1934), Comte de Fígols

Arribats aquí, us preguntareu el perquè aquesta història m’ha transportat a la meva infància i ho descobrireu tot seguit…

 Aquesta Palau situat a la Via Augusta de Barcelona, tenia una entrada lateral a la dreta, tocant a la plaça Castelló, on hi havia una edificació més petita que era la residencia dels vigilants de la finca, i a continuació un petit passeig vorejat de moreres que portava fins al peu de l’escala de l’entrada principal del Palau.

Doncs, en aquestes moreres, jo de petit, 8-10 anys, anava a collir-ne les fulles per alimentar la meva col·lecció de cucs de seda… sí, aquells cucs que molts de nosaltres guardàvem en caixetes de cartró per veure com feien un capoll de seda i més tard observar la meravella de la metamorfosi i la sortida de la papallona.

I sabeu qui era el guardià de la finca que em donava permís per accedir-hi, doncs ni més ni menys que un oncle meu, Pasqual, germà del meu pare Salvador, que al seu torn treballava com a servidor al Palau del comte de Fígols. i En la mateixa finca senyorial també hi havia un estol de persones de servei amb feines específiques, una de les quals, la de planxadora, estava a càrrec de la Pilar. Aquesta dona i el Salvador treballant també al Palau, van ser al cap de pocs anys els meus pares…!!

Vet aquí el lligam que aquesta troballa històrica, que he posat de títol a aquest post, m’ha traslladat a la meva infància i a recordar els orígens de la meva pròpia existència… Trobar ubicats en un lloc tant emblemàtic com un Palau, el del comte de Fígols, a les dues persones que el destí va decidir que serien els meus progenitors.

* * *

A vegades, quan menys t’ho esperes, una petita notícia, un esdeveniment fortuït, una informació col·lateral, et porta a descobrir un enllaç i unes vivències personals que eren soterrades al meu interior de fa 70 anys enrere.

Això m’ha servit per tornar a fer un nou apunt a aquest meu Blog que estava una mica pansit de feia un parell de mesos… 

Espero que la nova aportació us hagi interessat..!!

Publicat dins de personal | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

Cap d’any a Portugal: Coïmbra, una petita ciutat amb una gran Universitat + la sorpresa de Bussaco…


El darrer dia d’aquest 2018, ens despertem a Coimbra, i aquí passarem la resta del dia i també aquí farem el traspàs d’any cap al 2019, amb una bona celebració. Abans, però, de bon matí, farem una mica de cultura i anem a conèixer la famosa Universitat de Coïmbra, situada dalt de tot del petit turó que fa la ciutat i dominant-la geogràficament parlant.

La ciutat és famosa pels seus carrers costeruts i sinuosos, i les seves cases penjants, on hi destaquen les joies arquitectòniques de la Sé Velha, i sobretot la universitat, considerada una de les més antigues del món… 

Situats, doncs, davant de la porta principal d’accés al recinte universitari, la Praça da Porta Férrea, i tot just abans d’entrar al seu pati central, anem a veure una mica d’història.

Fou fundada l’any 1290 a Lisboa com Estudo Geral pel rei Dionís I de Portugal i transferida a Coïmbra el 1308, tan sols un segle més tard de la fundació del regne de Portugal

Va començar la seva existència a Lisboa amb el nom de Estudo Geral. Scientiae thesaurus mirabilis, la carta reial del rei Dionís, que anuncia la institució de la Universitat, fou datada el dia 1 de març d’aquell any.

La confirmació papal també es va donar el 9 d’agost del mateix any, durant el pontificat del papa Nicolau IV. Va ser traslladada a Coïmbra del 1308 al 1338, del 1354 al 1377, i va quedar definitivament ubicada aquí a partir de 1537, data en la qual, per ordre del rei Joan III, va tornar a Coïmbra, romanent en aquesta ciutat fins als nostres dies.

(la seva estàtua presideix la plaça central)

És la universitat més reconeguda de Portugal fora de les seves fronteres, i encara avui en dia funcionant a ple rendiment. 

El 1986 li fou concedit el Premi Príncep d’Astúries de Cooperació Internacional, juntament amb la Universitat de Salamanca, per l’extraordinària aportació que ambdues han prestat a la formació de l’esperit de tots els països que integren la Comunitat iberoamericana i al seu diàleg tradicional amb les diverses universitats del continent americà, que va convertir l’Oceà Atlàntic en el “Mare Nostrum” de la cultura universal. 

Coïmbra té una joia molt especial, la bellíssima Biblioteca Joanina, d’estil rococó del s.XVIII, i juntament amb el campus històric formen part del Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO, com podem llegir aquí en aquesta placa commemorativa

Anem, doncs, a ingressar a les dependències de la universitat i ho fem pel vestíbol de la recepció on aquests dies, casualment, hi ha una exposició sobre doña Inês de Castro, la història de la qual vam reviure ahir mateix en la visita a Alcobaça, on hi ha el sepulcfe i les restes de doña Inês.

 

La primera sala que visitem és l’anomenada Sala de guàrdia, on hi ha l’armament que utilitza el cos de guàrdia en ocasions especials, amb un bonic sostre decorat amb l’escut de Portugal

Seguidament ens desplacem a través d’un corredor amb unes boniques vistes sobre la ciutat… on s’aprecia a la part baixa, el sostre de la Sé Veilha, que també visitarem.

 

La sala següent és la Sala d’actes de la universitat

I a continuació entrem en l’anomenada Sala dels examens privats, amb tots els quadres dels antics rectors de la universitat i un sostre totalment decorat amb simbologies de les diferents facultats

Abans d’accedir a la Biblioteca Joanina, on tenim hora reservada a les 11h., aprofitem per entrar a la capella de la Universitat, també ricament decorada.

 (porta d’accés)

 (retaule altar major)

 (orgue)

 (el típic altar major en forma esgraonada molt popular a Portugal)

(una mostra de la ceràmica que cobreix totes les parets de la capella)

* *

Finalment ens arriba l’hora d’accedir a la visita de la famosa Biblioteca, de la qual hem pogut veure una imatge en un gravat a l’entrada del vestíbol…

però res no prefigura el que podrem veure al seu interior… 

La porta d’accés i el detall de la capçalera 

En aquests llocs tant emblemàtics passa allò tant comú, que també està totalment prohibit fer fotografies. Sovint són normatives que no saps ben bé a quins criteris obeeixen, ja que per altre banda et trobes grans museus del món en els que no hi ha cap restricció a fer fotos de les seves obres d’art, sempre que es facin sense flaix, pel tema de la conservació.

Aquí no era el cas, i per tant, per tal de poder il·lustrar una mica el continent i el contingut d’aquesta especial i meravellosa biblioteca, he hagut de recórrer al nostre totpoderós “pare Google”, que a través de la Wikipedia i la Wikimedia Commons, et permet descarregar algunes poques imatges que us puc oferir.

 el fons de la sala central

 la part oposada amb la porta de sortida a la plaça central

En la porta de la biblioteca hi ha un cartell que diu:

Lusiade hanc vobis Sapientia condidit arcem, ductores libri; miles et arma, labor.

Que traduït ve a dir:

Lusitans: la sabiduria us ha construït aquesta fortalesa, als capitans els llibres; als soldats i les armes, el treball.

 la part més solemne amb el quadre del rei

 el quadre del rei Joan Vè de Portugal, qui la va ordenar construir

 un altre angle diferent

 un lateral de la sala principal

 un detall de la riquesa de les motllures, tot en fusta treballada

 les pintures del sostre

una darrera visió general de la sala principal

La Biblioteca Joanina és una biblioteca de la Universidad de Coïmbra, erigida en el segle XVIII pel rey Juan Vè de Portugal. Situada en el pati de la Facultat de Dret, forma part de la Biblioteca General de la Universitat.

 El seu estil és marcadament rococó, essent reconeguda como una de las més originals i espectaculars biblioteques barroques europees. A més de ser un lloc per a la investigació dels estudiosos, l’espai s’utilitza freqüentement como a sala de concerts, exposicions i altres actes culturales.  

El mestre d’obras fou João Carvalho Ferreira. La decoració es va fer alguns anys més tard, en vigílies de la Reforma Pombalina; els frescos dels sostres i cornises foren obra d’Antonio Simões Ribeiro, pintor, i Vicente Nunes, daurador. El gran retrat del rei s’atribueix a l’italià Domenico Dupri, i la pintura i daurats de les prestatgeries foren fetes per Manuel da Silva. El mobiliari, en fustes exòtiques del brasil i orientals, fou executat pel tallador Francesco Gualdini. 

* *

Un cop acabada la visita de tot el recinte universitari, una part del grup decidim baixar fins al centre de la població pels carrerons tortuosos i empinats del barri vell, que en pocs minuts ens portaran fins al Largo da Sé Veilha.

 (un bonic pati de la facultat de farmàcia)

Aquesta pintada en una paret mostra l’esperit àcrata i estudiantil 

que es respira per aquest entorn

 Davant la Sé Veilha veiem una botiga amb una bona mostra 

de la ceràmica típica portuguesa.

 (l’absis de la catedral)

(detall damunt la porta lateral)

 (la façana principal de la Sé Veilha)

 

(la nau interior i el retaule)

(detall del cimbori i el creuer lateral)

 (detall de la nau )

 (el claustre)

 Sortint de la catedral, en un local proper, vam ser convidats a entrar i sentir un cantador de fados dels típics de Coïmbra

 Fou una actuació lliure on es demanava una col·laboració per l’escola de fados que ells mateixos promouen. Ens va cantar un fado amorós amb molt de sentiment.

Tot seguint la baixada, en un aparador proper vam poder veure un naixement tant curiós i original com aquest.


Finalment la nostra ruta de baixada va arribar al pla de la ciutat, concretament a la Rua Visconde da Luz, just al davant del Arco de Almedina, el vestigi que encara es conserva de l’antiga muralla romana.


Com que disposàvem d’un mica de temps lliure, ens vam arribar fins a veure el Mosteiro de Santa Cruz

Ens reunim tot el grup en la part baixa de la ciutat, en el Largo da Portagem, tocant al riu Mondego i el Ponte de Santa Clara,

i per anar a dinar, agafem aquest simpàtic carrer

per acostar-nos al restaurant on tenim la reserva per dinar

El Solar do Bacalhau, situat en la Rua da Sota,12.

Aquí menjarem una de les millors receptes de bacallà durant tota la nostra estada per aquestes terres portugueses.

* *

Després del dinar, aquesta tarda encara ens esperava una nova experiència. Ens desplaçarem fins a la propera Serra de Bussaco, una gran massa boscosa que forma una veritable jardí botànic, on s’hi poden trobar unes 700 espècies autòctones i exòtiques, amb l’anècdota que totes elles estan protegides per un decret papal del s.XVII que amenaçava d’excomunió a qui els causés algun dany..!!

  La gran curiositat de l’indret és que al llarg dels temps, al s.XIX, es va construir un Palau reial que va ser transformat posteriorment en el Palacio Hotel de Busaco, que està entre els hotels més bonics del món.

* *

Però anem a llegir una mica la història d’aquest lloc tan peculiar i força desconegut:

La zona que rodeja el Palau de Bussaco formava part d’un convent dels Carmelites descalços fundat en 1628. Els monjos del Convent de Santa Cruz do Buçaco no solament van construir un convent, sinó que també van crear un luxós jardí, el Bosc de Bussaco, amb espècies d’arbres exòtics de les colònies portugueses. El jardí se suposa que representa el monte Carmelo (on es va fundar l’ordre) 

i el Paradís Terrenal. 

El Palau Hotel de Bussaco fou construït entre 1888 i 1907. El primer arquitecte fou l’italià Luigi Manini (1848-1936), que va dissenyar un palau romàntic en estil neo-manuelino, evocant l’estil arquitectònic del s.XVI que caracteritzà el moment de major expansió de la portuguesa Era dels descubrimients

El palau de Bussaco està inspirat en edificis icònics manuelins com el Monasterio de los Jerónimos de Belém i la torre de Belém, ambdós a Lisboa

Després de la prohibició en 1834 de les ordres religioses a Portugal, els carmelites descalços van haver d’abandonar Bussaco. L’estat es va fer càrrec del bosc i va plantar noves espècies vegetals. Una gran part del convent construït pels frares fou enderrocat a principis del segle XX, per tal de construir un pavelló de caça per a la família reial portuguesa. 

Del projecte, que acaba convertit en el edificio que veiem actualment, es va fer càrrec l’arquitecte i coreògraf italià Luigi Manini, encara que també van intervenir altres arquitectes com Nicola Bigaglia, Manuel Joaquim Norte i José Alexandre Soares. 

La seva estructura exterior, en pedra de Ançã, recorda a la Torre de Belém i mostra motius del claustre del Monestir dels Jerónimos, ambdós a Lisboa, així como arabescos del Convent de Cristo de Tomar

El sumptuós interior està decorat amb panells de ceràmica i frescos i quadres al·lusius a l’època dels descubriments portuguesos. 

Destaquen les rajoles ceràmiques del pintor Jorge Colaço evocant Os Lusíadas de Camões, els autes de Gil Vicente i la “Guerra Peninsular(Guerra de la independència); 

 També són importants les escultures d’António Gonçalves i Costa Mota, les admirables teles de João Vaz il·lustrant versos de l’epopeia marítima de Camões; els frescos d’António Ramalho o les valuoses pintures de Carlos Reis.

 (detall de la façana principal)

El mobiliari, verdader patrimoni museològic, inclou peces portugueses, indo-portugueses i xineses, accentuades per la fastuosa tapisseria. Destaquen també el sostre estil morisc, el terra executat amb fustes exòtiques i la galeria reial.​

 Aquest Palau va ser utilitzat per la família reial en una única ocasió. Després de la primera guerra mundial, i ja com a Hotel es va convertir en un dels destins de moda a Europa. A dia d’avui, és conservat com a hotel de luxe i monument arquitectònic, que suposa un important reclam turístic de Portugal. 

* *

Acabada aquesta interessant visita ens traslladem ja cap a l’hotel per preparar-nos per al Gran Sopar de Cap d’any al restaurant de l’Hotel Vila Galé on estem allotjats…

 Ja estem a punt pel sopar i,

per compartir la festa amb unes bones amigues,

 però, lluny de casa es troben a faltar els grans de raïm i un bon cava..!!

Aquí ens hem de conformar amb unes panses
i un mena de vi escumós… ai las !!
* *

Demà, serà ja l’ANY NOU 2019

  • La crónica continuará aquí…(07)  
Publicat dins de Coïmbra, Serra de Bussaco, Portugal, personal, Portugal, Serra de Bussaco | Deixa un comentari

“In Memoriam” d’en Josep S. — SorroBloc


In Memoriam Campament dels Castillejos, estiu de 1962 Érem joves, érem estudiants, havíem acabat les milícies universitàries aquell estiu, i teníem tota la vida per davant… L’atzar va voler que per ordre alfabètic ens trobéssim tots en una mateixa tenda sota aquella lona circular. Allà, tots junts, durant dos estius, els de 1961-1962, vam viure…

via “In Memoriam” d’en Josep S. — SorroBloc

Publicat dins de personal | Deixa un comentari

Cap d’any a Portugal: Alcobaça i una història d’amor…(05) — SorroBloc


La història comença aquí… Camí de Coimbra fem la última parada del dia per a visitar l’Abadia de Santa Maria d’Alcobaça. Un dels edificis religiosos d’estil gòtic més bells de tot Portugal i que per la seva grandiositat va ser classificat com a Patrimoni Mundial per la Unesco desde 1989. És la primera obra plenament…

via Cap d’any a Portugal: Alcobaça i una història d’amor…(05) — SorroBloc

Publicat dins de personal | Deixa un comentari

Cap d’any a Portugal: Nazaré, la llegenda i l’espectacle de les onades gegants…(04) — SorroBloc


La història comença aquí… Ahir, en acabar la meva darrera crònica sobre la visita a Óbidos, deia això: “A continuació ens vam traslladar cap a la bonica població de Nazaré, popular entre altres coses pel seu funicular, pel seu barri alto el Sitio, per les seves platges, i per la competició mundial de surfistes que…

via Cap d’any a Portugal: Nazaré, la llegenda i l’espectacle de les onades gegants…(04) — SorroBloc

Publicat dins de personal | Deixa un comentari

Cap d’any a Portugal: viatgem cap al nord, Óbidos – Nazaré – Alcobaça – Coimbra… (03) — SorroBloc


La història comença aquí… Aquest matí del diumenge 30 de desembre 2018, ens acomiadem de Lisboa i emprenem la ruta cap al nord seguint les petjades dels templaris. (foto manllevada d’internet) La primera parada serà a la localitat d’Óbidos. La vila medieval d’Óbidos és una de les més pintoresques i millor conservades de Portugal.…

via Cap d’any a Portugal: viatgem cap al nord, Óbidos – Nazaré – Alcobaça – Coimbra… (03) — SorroBloc

Publicat dins de personal | Deixa un comentari

Cap d’any a Portugal: avui viurem experiències místiques, esotèriques i iniciàtiques… (02) — SorroBloc


La història comença aquí… Ens dirigim a primera hora d’aquest matí del 29 de desembre, cap a la localitat de Sintra, on visitarem el Palau Nacional, una antiga residència reial fins a la instauració de la República, però abans de veure el palau, anem cap a l’indret anomenat… La Quinta da Regaleira que ens oferirà…

via Cap d’any a Portugal: avui viurem experiències místiques, esotèriques i iniciàtiques… (02) — SorroBloc

Publicat dins de personal | Deixa un comentari

Cap d’any a PORTUGAL – Lisboa – Sintra – Cascais – Estoril – Óbidos – Nazaré – Alcobaça – Coimbra – Serra de Bussaco – Figuerira da Foz – Tomar – Almourol – Batalha, tot seguint la petjada dels Templers… (01) — SorroBloc


Quan des de POL viatges ens van fer l’oferta del viatge de cap d’any per a anar a Portugal a seguir la Ruta dels Templers, ens va semblar un tema interessant i de seguida ens hi vam apuntar. Coneixíem ja Portugal i alguna de les localitats ara programades, per algun dels nostres dos viatges anteriors…

via Cap d’any a PORTUGAL – Lisboa – Sintra – Cascais – Estoril – Óbidos – Nazaré – Alcobaça – Coimbra – Serra de Bussaco – Figuerira da Foz – Tomar – Almourol – Batalha, tot seguint la petjada dels Templers… (01) — SorroBloc

Publicat dins de personal | Deixa un comentari

De Menorca al Pirineu, a reviure els orígens…


Aquest estiu no hem fet cap viatge extraordinari, vuit dies de platja a Menorca, i ara vuit dies de muntanya al Pirineu aragonès.

Però l’estada al pirineu ha tingut unes vivències especials aquesta vegada. Hem anat a residir uns dies a la casa pairal de la família Sorrosal, “Casa Parda”. Allà hi van néixer el meu pare, el meu avi i el meu besavi.

El meu cosí-germà Rafael, que encara hi resideix com a hereu, va tenir la bona pensada, juntament amb les seves dues filles, de transformar i acondicionar la casa per a turisme rural. (vegeu)

Així, doncs, vam voler conèixer d’aprop aquesta millora i transformació de la casa i ens hem instal·lat allà durant uns vuit dies.

A més el destí capriciós ens ha volgut ajudar amb un fet insòlit, i és que aquest any 2013 s’acompleixen exactament 400 anys de l’existència de la casa, com podem apreciar en l’inscripció de la llinda d’una de les portes de l’edifici, la més antiga… 1613.

L’altre part de la casa és una mica més moderna, del 1864

En l’arbre genealògic de la meva família paterna, que algun dia espero completar cap amunt, cap els origens, les primeres dades que jo he pogut obtenir són les dels meus besavis Ramon Sorrosal Abós, nascut a Tramacastilla el 18.. i casat amb la meva besàvia Ramona Arruebo Laguna, nascuda el 18..

Tingueren tres fills, dos nois, Nicanor i Manuel, i una noia Rafaela,  i un d’ells en Manuel Sorrosal Arruebo (el meu avi), nascut el 1867, es casà amb Antònia Guillen Fabós, (la meva àvia), nascuda a Bandaliés, el 1870, i aquest matrimoni fou extraordinàriament prolífic i engendraren 10 fills, tots ells a la mateixa casa pairal, “Casa Parda”, a Tramacastilla de Tena, província d’Osca, en ple Pirineu aragonès, al Valle de Tena.

Jo de molt jovenet, dels 12 als 14 anys, amb motiu de la prematura mort del meu pare, la meva mare em va enviar a passar tres estius amb els meus oncles, concretament amb la meva tia Patro (Patrocinio), i l’oncle Benito, a la Casa Cotech, i també amb la tia Elvira de Casa Parda, la mare del cosí Rafael, que ja era viuda del seu marit Ramon.

Foren uns estius inoblidables amb unes vivències tant profondes d’aquell ambient rural de l’alt pirineu encara molt primitiu, compartint amb els meus oncles i cosins les feines del camp i la cura dels animals, vaques, mules, cavalls, gallines, gossos, gats, etc.

Cada vegada que al llarg dels anys he anat pujant a saludar la nombrosa família que encara hi tinc, he anat recordant aquelles vivències, i he anat gaudint sempre d’aquells paisatges, d’aquelles impressionants muntanyes que en la meva infància em van omplir els ulls i les neurones d’aquell amor per les muntanyes per sempre més.

Tinc una mena de preferència, gairebé un embadaliment per la muntanya que presideix omnipresent el paisatge de Tramacastilla, per la Peña Telera (2.764 m), un dels cims principals de la Serra de la Partacua, que hauré fotografiat centenars de vegades tant a l’estiu com a l’hivern.

Aquesta impressionant penya la vaig escalar fa molts anys, quan era jove, amb un altre company de la colla excursionista.

Encara recordo com el meu oncle, el tio Benito Escartín, espós de la meva tia Patro, ens va estar seguint amb uns prismàtics des de l’era de casa seva (casa Cotech), mentre feiem la perillosa i delicada ascensió per la via del flanqueig des del coll de Forcas o Cachaverizas (2.370 m), passant en diagonal per un estret passadís penjat al buit per sota de la peña Parda o de Cachaverizas, fins arribar a assolir, després d’una grimpada aèria, el cim de la Penya.

La Penya Parda, amb una franja més blanca, té un perfil que recorda una cara d’indi mirant al cel, o almenys a mi sempre així m’ho ha semblat. Per sota la franja blanca discorre l’estret i delicat passadís cap a la dreta, per assolir el cim de Peña Telera.

Fa uns cinc anys ja ens vaig parlar d’aquesta experiència en el meu bloc i amb tota mena de detalls complementaris que ara no repetiré (vegeu aquí)

 * *

Les vivències de compartir les feines dures del camp a l’estiu amb la sega i el batre, a ple sol, tot manualment com es feia aleshores. Tallar l’herba dels prats, assecar-la, traslladar-la a lloms de mules, i guardar-la a les pallisses per tenir menjar pels animals durant l’hivern. De viure les tempestes d’estiu, imponents i espectaculars, amb llamps i trons potents i grans aiguats.

De l’arribada diària de les vaques a les cases del poble per munyir-les, i també de l’arribada quinzenal de la “dula”, els cavalls semi salvatges que estan pasturant al port, per controlar-los i donar-los la sal com també es feia amb les vaques. Recordo una de les vaques de casa amb taques blanques i negres que jo cada dia anava a esperar a l’entrada del poble quan baixaven de la muntanya i aleshores li agafava la cua i ella empenyent fort i endavant em feia pujar ràpidament tota la costa del carrer fins a casa.

 

 

Estic parlant de vivències de fa més de 60 anys i encara les tinc ben vives a la meva memòria. Vivències que em van marcar i em van fer estimar aquests indrets familiars i entrayables, que encara ara, cada cop que els trepitjo, cada cop que hi pugem, torno a reviure amb intensitat i emoció.

 

Les condicions de vida dels avis paterns, a finals del segle XIX i principis del XX (el meu pare, 5è dels deu fills, va nèixer el 1905), en aquells pobles de l’alt pirineu, amb una climatologia molt dura, devien ser extremadament difícils. Això va comportar inevitablement una gran diàspora dels fills. Només dos, tia Patro i tio Ramon, els més grans, van quedar al poble, els altres, llevat d’un parell de difunts prematurs, van haver d’emigrar principalment cap a Barcelona.

 Aquí el meu pare va trobar una altra dona aragonesa del Baix Cinca, de Binaced, a prop de la Franja, la meva mare Pilar, i es van casar. Tingueren dos fills, el meu germà Albert, cinc anys més gran, i l’any 1940 vaig nèixer jo, un catalanet de soca-rel de pares aragonesos, com tants i tants n’hi ha al nostre país Catalunya.

 A Tramacastilla restaren dos germans, home i dona, que un cop casats tingueren solament dos fills cada un, també home i dona.

Quatre cosins germans que són amb els que hem anat mantenint contacte al llarg dels anys amb pujades esporàdiques al poble. Actualment només un cosí-germà, en Rafael, és qui viu al poble, i és qui juntament amb les seves dues filles i els marits respectius, van reformar i ara gestionen la casa familiar “Casa Parda”, i és on hem conviscut amb ells aquests dies de vacances.

Grans records, grans vivències…, i en aquest context, la meva dona i jo ens hem dedicat aquests dies a recórrer pobles, valls, muntanyes i llacs d’aquest privilegiat racó del Pirineu, que ara, gràcies al turisme i l’esquí està totalment transformat, tant en l’estil de vida dels oriunds, com en l’aspecte dels pobles plens de noves construccions fruit dels anys d’abundància desmesurada. Ara, però, també la crisi la noten cruelment.

La única cosa que no ha canviat i resta inalterable, són les seves valls, les muntanyes i la natura. Amb les fotos que en un proper capítol us penjaré en podreu tenir un bon i bell exemple.

* * *

 

 

Publicat dins de Pirineu aragonès, Tramacastilla de Tena | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari