XIPRE, Limassol, Curium (Kourion) i Omodos… (08)


El penúltim dia de la nostra estada a l’illa anirem a conèixer Limassol, l’antiga Neápolis, nom amb la que se la coneixia durant l’imperi bizantí. És la segona capital més extensa de Xipre. 

Es troba a la costa sud del país, a la badia d’Akrotiri. I és un dels ports comercials més importants del Mediterrani.

 

 L’objectiu aquí serà visitar la majestuosa Fortalesa-castell que avui acull un museu,

i també les elegants galeries del Mercat central, de l’època colonial anglesa.


 

A continuació ens traslladem cap a l’oest per arribar a les ruïnes de la ciutat de Kourion, l’antiga Curium romana.

Una antiga ciutat fundada a mitjans del segon mil·leni a.C. i considerat un dels conjunts arqueològics més importants de la Mediterrània oriental. 

Situada al damunt d’un penya-segat i dominant el Mediterrani, Kourion és potser la ciutat antiga de Xipre amb l’emplaçament més espectacular. Va arribar al seu màxim esplendor a l’època romana com ho demostra el gran estadi, el teatre i les luxoses termes de l’època. 

Es practicava el culte a Apol·lo i a Afrodita, i les dues deïtats tenien els seus temples dedicats.

Crida l’atenció els capitells d’aquest temple d’estil nabateu, coneguts també com a xipro-corintians.

 


 (els capitells d’estil nabateu…)
  Aquesta ciutat va ser una de les joies de l’Imperi romà d’Orient fins que va ser destruïda per un terratrèmol l’any 365 d.C.


Són de destacar la enorme Basílica, el baptisteri i Palau episcopal, la palestra, 
el teatre romà i les termes, 
 (la palestra, segle II a.C.)
 (un detall de la Palestra)
 (la Basílica)
 (en un bell emplaçament)

El teatre romà i les Termes…
 
 (tenia una capacitat per 6000 espectadors)

 (magnífics mosaics de les termes)


i encara les anomenades Cases dels gladiadors amb els seus famosos mosaics de lluites d’Ulises i Aquiles…

* * *
Després d’aquest bany en la història antiga, ens dirigim cap a la muntanya al vessant sud del massís de Troodos, fins al pintoresc poble d‘Omodos, un dels més tradicionals i bells de l’illa, on dinarem 
 i després visitarem el monestir de la Santa Creu 

 i una premsa de vi medieval que encara manté una família del poble i on ens obsequiaran amb un petit tast de vins…

 (record de com tradicionalment premsaven el raïm)
(i el nostre guia Anibal, home simpatiquíssim, que ens acompanyà durant tota la visita a l’illa, natural d’Honduras, però casat amb una greco-xipriota i afincat de fa molta anys a l’illa)


* *
Acabem la jornada tornant al nostre hotel a Lárnaca, i veient com la gran lluna plena de Pasqua ens vol acomiadar dolçament de l’illa…
Demà al migdia agafarem l’avió que ens retornarà cap a Barcelona…
* * *
  • però aquesta crònica encara té un petit colofó aquí… (09)
Anuncis
Publicat dins de Curium, Kourion, Limassol, Omodos, Xipre | Deixa un comentari

XIPRE, el massís de Troodos i la ortodoxia…(07)


Avui, dijous 5 d’abril, anirem a conèixer la regió de la serralada de Troodos, el veritable cor verd de l’illa, amb magnífics boscos de coníferes, xiprers, cedres i també arbres fruiters.

Els cims més alts són l’Olimp (1952 m) també conegut amb el nom de Kionistra, (comparteix el seu nom amb la muntanya més elevada de Grècia considerada la morada de Zeus i de la resta dels déus grecs), Medari (1613 m), Papoutsa (1554 m), i d’altres de menor alçada.
L’exuberància de la flora a Troodos es deu a les seves condicions climàtiques (altitud, moltes pluges, temperatura i geologia). Hi ha a prop de 800 espècies botàniques, de les quals 72 són parcialment endèmiques i 12 són exclusives de Xipre.

Entre els diversos mamífers destaca una subespècie endèmica de mufló (Ovis orientalis, subsp. ophialis), de la qual n’estan molt orgullosos i està protegida, i fins i tot la tenen representada en la seva moneda de 0,05 cts. d’euro. Alguns de nosaltres el vam poder veure tot circulant des de l’autocar.

Durant l’era pre-cristiana el massís va ser utilitzat únicament per l’extracció de minerals, especialment el coure. Més tard, a l’Edat mitjana, molts habitants de l’illa es van anar refugiant a les muntanyes degut a les incursions a la costa dels àrabs i els mamelucs. Això va generar una gran proliferació de monestirs, esglésies i assentaments humans a la muntanya.

La situació dels temples, lluny de l’amenaçada línia de la costa, els va protegir i va convertir a Troodos en un important nucli d’art bizantí. Nou esglésies i un monestir són Patrimoni de la Humanitat, i a més hi ha moltes altres construccions entre les que destaca el monestir de Kikkos, un lloc central de pelegrinatge a l’illa i que visitarem a la tarda.

El llarg itinerari per arribar, sortint de la nostra base a Larnaca, fins als peus de la nevada muntanya de l’Olimp que vèiem a l’horitzó, 

ens fa passar ben a prop de la capital Nicosia, i a mig camí fem una parada a la localitat de Peristerona, on podrem visitar una bonica església ortodoxa dedicada als sants Hilarió i Barnabas, construïda al s. X, que és plena d’icones del segle XVI i alguns magnífics frescos ben conservats…
l’Iconostasi
icona de Sant Jordi
la nau central
icona de la dormició de la Mare de Déu
un magnífic fresc de la Verge
icona de la visita dels àngels a casa d’Abraham
l’absis de l’església de sant Hilari i Barnabas

Després de la breu parada i visita, reemprenem el nostre camí cap a les muntanyes i fem la següent parada a la localitat de Kalopanayiotis on anirem a visitar el monestir de sant Joan, el Agios Ioannis Lampadistis  del segle XI, un dels conjunts monàstics més interessants de Xipre. 

Aquest monestir és únic entre els altres de l’illa perquè gairebé està idèntic a com va ser fundat al segle XIè. L’església està dedicada a Sant Joan, amb la seva tomba i les seves relíquies, i decorada amb pintures del s.XII.

És un edifici magníficament conservat. Té tres capelles que s’ajunten sota una mateixa coberta de dues aigües i té els murs coberts per uns frescos molt acolorits, malgrat els anys, són dels segles XII al XV, en els quals s’il·lustra una bona part de l’Evangeli

(Dues petites mostres extretes d’internet)    

També hi ha una capella llatina, construïda a la meitat del s.XV, decorada amb murals bizantins i textos grecs escrits cap al 1500.


En aquestes aïllades esglésies de Troodos es custodia un llegat únic de l’art sacre bizantí, i alguns dels frescos paleocristians més fabulosos del món.

Des que la Unesco va declarar el conjunt com a Patrimoni de la Humanitat, en la dècada de 1980, s’han restaurat alguns, però encara emociona i interessa més veure aquells que encara conserven una pàtina centenària com és el cas d’aquest de Ioannis Lampadistis.

Els noms dels artistes que van pintar els frescos i icones, la majoria són desconeguts…

* *Seguidament els nostres passos s’encaminen a conèixer el més famós de tots, el monestir de Kikkos, nom vulgar amb el que se’l coneix. És un veritable centre religiós i de pelegrinatge de l’Església Ortodoxa Xipriota, situat al bell mig d’un bosc de coníferes de gran bellesa. 

La germandat del monestir té 900 anys d’antiguitat, i aquest monestir es va transformar en centre espiritual i també va jugar una paper molt important durant la guerra de la independència. També ha contribuit a preservar la consciència històrica i ortodoxa dels xipriotes en els moments difícils que els ha tocat de viure… Una mica és com el nostre Montserrat…




El seu nom oficial complet és Monestir del Reial Sant i Stavropegic de la Panayia de Kikkos. 

El terme “Panayia” significa tota la santedat i és emprat en reverència a la Santa Verge. I s’anomena Reial perquè va ser fundat a través de la contribució financera de l’emperador bizantí Alejo I Comneno, i Stavropegic perquè una creu fou posada en la pedra fundacional, i això, en llenguatge eclesiàtic, significa que el monestir té autogovern en el marc de l’Església Ortodoxa Xipriota.

Va ser fundat l’any 1100, i dedicat a la Mare de Déu. De tots els tresors artístics que conté destaquen els meravellosos mosaics bizantins, i sobretot una icona de la Mare de Déu amb el Nen Jesús, anomenada la Icona Santa, que té la cara recoberta i mai es revelada per desig exprés de l’emperador Alexios, que d’aquesta manera li donà una major rellevància i misteri.Segons apunta la tradició, aquesta icona és obra de l’apòstol Lluc qui la va pintar havent conegut directament a Maria. I així ho representen en algun dels mosaïcs del monestir com aquests…

 
    L’església i el monestir han patit diversos incendis que van causar molts desperfectes en els frescos i els mosaics, i s’han anat restaurant diverses vegades, això fa que la majoria de mosaics que actualment podem contemplar siguin de factura força recent, encara que això no impedeix que els poguem admirar per la seva bellesa i perfecció… 
 Veurem alguns exemples espectaculars que hi ha tot al llarg del monestir i de la galeria superior interior… 
 
 

detall del sòcol de la galeria superior
el bon samarità
retorn del fill pròdig
la pesca miraculosa
 
… a part dels tresors i icones reservats en el propi Museu del monestir 
que no vam arribar a visitar per manca de temps.
* *
Si voleu tenir més imformació sobre aquest important monestir de Kikkos podeu veure aquest enllaç

Amb aquesta interessant visita vam acabar el penúltim dia de la nostra estada a l’illa. 
Demà visitarem Limassol, Kourion i Omodos, per cloure el nostre periple per Xipre
  • La crònica continuarà aquí… (08)




Publicat dins de Monestir de Agios Ionnanis Lampadistis, monestir de Kikkos, Monestirs, Troodos, Xipre | Deixa un comentari

Premi Liebster Blog: aquest blog ha estat seleccionat… Moltes gràcies !!!


Avui he rebut l’agradable sorpresa de que el meu Blog ha estat seleccionat per rebre un premi, el premi Liebster Blog award. I més motiu de satisfacció i d’alegria perquè el guardó l’he rebut de part d’un dels meus blocs preferits i que acostumo a seguir amb especial interès: El Blog dels viatges, que gestiona l’amic Eduard.

El premi Liebster és considerat com el premi del “boca-orella”, funcionen com una cadena i sembla que el seu origen va començar a Alemanya. Són uns premis humils i anònims que ja han donat la volta al món i que converteixen a qui els rep en premiat i jurat alhora, i suposen un petit reconeixement públic de la feina ben feta.
La iniciativa consisteix a premiar de forma simbòlica cinc blogs, reconeixent així el seu esforç i treball en aquest món dels blogs. La dinàmica és força senzilla, i us deixo les normes a seguir en cas que sigueu el receptor d’un d’aquests premis:
1.- copiar i enganxar el logo del premi al bloc, i enllaçar al blocaire que t’ho ha otorgat.
2.- nominar als teus 5 blogs favorits (han de tenir menys de 200 seguidors) i deixar un breu comentari en els seus blocs per fer-los saber que han rebut el guardó.
3.- demanar i esperar que aquests blocaires passin el guardó a altres 5 blogs.
Dit tot això ara resta potser el més difícil i és triar a 5 blogs entre la gran quantitat d’excel·lents que hi ha a la xarxa per destacar-los, i més quan veus que n’hi ha molts que s’ho mereixen, però com que m’he de cenyir a només cinc, doncs em deixaré portar pels sentiments i la intuició, i proposo premiar a alguns dels que dia a dia segueixo i en gaudeixo llegint-los. La meva proposta de premi seria per tant per aquests cinc:
1.- Emili Casademont i Comas, (Girona,1936) periodista i escriptor. Els seus escrits són un prodigi de redacció i bona escriptura. Tracta tots els temes a fons i amb autoritat. Una delícia llegir-lo.
2.- La lectora corrent, l’autora és una biòloga dedicada a la divulgació, i l’edició científica, pero la seva gran capacitat fa que totes les seves aportacions, també les de més rabiosa actualitat, siguin un model d’escriptura i de concreció.
3.- Xiruquero-Kumbaià, aquest és un blog d’un bon amic pel qual tinc una debilitat especial. Prové del món dels excursionistes autèntics, amb una sensibilitat especial en descriure les seves sortides i els paisatges que visita, també amb una marcada tendència poètica, i humorística, ja que ell mateix es defineix com a: una subespècie del “Homo Excursionistae”.
Gaudireu llegint-lo, segur.

4.- Desde la Mediterrània, un blog col·lectiu amb gran varietat de continguts i de temàtiques. Sempre trobareu en aquest blog un tema que us interessarà. L’alimenten un bon grup de blocaires, a la ratlla dels 35, i trobareu temes que van des de la tecnologia fins a la natura, cultura, política i fins i tot la salut. No us el perdeu.
5.- Todoreh, blog molt interessat i de temàtica variada, sempre amè i ben redactat. La seva autora es defineix com a una observadora innata, amb interessos culturals i literaris, aficionada també a la fotografia. Li agraden les Belles arts, badar per la ciutat, fer caminades per la natura i observar els animalons. És també eclèctica i diu que no acaba mai un dia sense haver après alguna cosa dels amics i saludats…
Felicitats a tots els premiats als blogs dels quals els desitjo una llarga vida…!!!
* * *

Publicat dins de blocaires, Blogs, Premis Liebster Blog Awards | 6 comentaris

XIPRE, aquí va néixer la deessa Afrodita… (06)


Estant a l’illa d’Afrodita seria imperdonable no anar a visitar aquell lloc on, segons la tradició i la llegenda, va néixer la deessa grega de la bellesa, l’amor i la sexualitat. 
El lloc s’anomena “Petra tou romiou”.

El mite diu que va néixer dels genitals del déu Urà que li va tallar el seu fill Cronos, durant la Titanomàquia, i els va llençar al mar, i de les ones fecundades i entre l’escuma del mar es va anar formant i nasqué un nou ésser, la deessa Afrodita, de qui la mitologia en parla moltíssim (vegeu aquí)
Un cop es va crear la figura de la deessa va ser portada fins a la superfície en una enorme closca o petxina marina. Potser la imatge més coneguda d’aquest relat sigui el famós quadre de Botticelli: El naixement de Venus (nom que té en la mitologia romana). 

El culte d’aquesta divinitat era universal, i els temples principals eren els de Pafos (que visitarem), a l’illa de Xipre, Gnido a la Caria, Citerea al Peloponès, i el del mont Erix a Sicília.
Praxíteles va fer una estàtua de Venus considerada com una obra mestra.
Després de contemplar aquest lloc tant emblemàtic i tant lligat a la història i al mite de l’illa, ens traslladem fins a la propera localitat de Kouklia, assentada al mateix lloc on hi havia hagut l’antiga ciutat del regne de Palaipaphos, i visitarem el santuari d’Afrodita i el museu.
 
En aquest santuari, històricament i amb molta probabilitat, es devia practicar l’anomenada prostitució sagrada o ritual: Aquest costum, desenvolupat essencialment en les festes anuals, hauria estat ampliada amb una prostitució professional, femenina i masculina, lligada als santuaris d’una manera permanent (hierodulia) i justificada per ritus propiciatoris de fecunditat.
La fama internacional d’alguns santuaris d’Astarté / Afrodita, a Pafos, Amathonte i Kition, devia ser motivada precisament per aquesta activitat permanent de les hieròdules i dels prostituïts (qualificats en l’epigrafia com a “gossos” o “gatets”) al servei de la deessa.
No podem ignorar la importància social d’aquesta activitat, emmascarada sota ritus diversos, i la presència en els Afrodísia costaners, sobretot si tenim en compte que una de les normes consuetudinàries de la navegació, vigent durant tota l’Antiguitat, va ser la prohibició expressa de tenir relacions sexuals a bord dels vaixells (*)

La gran i agradable sorpresa que vam tenir tots plegats, i en especial els arqueòlegs especialistes que ens acompanyaven, fou veure al museu una magnífica arca de pedra recentment descoberta en les excavacions, encara per datar i catalogar, amb uns gravats perfectament conservats després de tants segles, i amb representacions d’alguns episodis de la Odissea d’Ulisses… (prohibidissim fer fotos).
* *
Abans de dinar encara faríem dues visites interessants. En la mateixa localitat de Kouklia i ben aprop del mar anem a veure les anomenades tombes reials, que són com unes coves excavades a la roca, sovint aprofitant coves naturals retocades i engrandides depenent de la importància del personatge i que fins i tot havien servit d’habitacle per tota una família…
(vegeu algun exemple)

La segona visita fou la zona arqueològica on hi ha l’església ortodoxa de Agia Kyriaki Chrysopolitissa edificada damunt d’una antiga basílica bizantina paleocristiana i on es conserva i es venera un pilar de marbre on, segons la tradició, l’apòstol Pau va ser lligat i assotat abans de convertir al cristianisme al governador romà Sergi Paulo.

Després de dinar ens dirigim fins a la zona arqueològica de Kato Pafos  excavada el 1962 i recentment declarada Patrimoni de la Humanitat per la Unesco. 
Durant l’ocupació egípcia de l’illa, va ser-ne la capital, i posteriorment els romans la van embellir i ampliar. A més de les restes d’un Odeon i del temple d’Asklepios -déu de la medicina- cal destacar les viles de Aión, de Dionís, i en especial la de Teseu, on podrem admirar un conjunt de mosaics amb motius mitològics de la Grècia clàssica, considerats com uns dels més importants i rics del Mediterrani.
(vegeu algunes mostres)


Després d’admirar tots aquests mosaics tan bells, i amb una mica de síndrome de Sthendal, volíem reposar una mica vora el mar i refrescar-nos tot prenent un cafè al port…,

 i tant ens vam refrescar, suats com anàvem, que allí vam agafar un refredat tan fantàstic que encara l’arrosseguem…
Així vam completar el dia, i de camí de l’hotel ja pensàvem en les meravelles que veuríem demà visitants alguns dels monestirs ortodoxes de la serralada de Troodos.
* * *
  • La crònica continua aquí… (07)
Publicat dins de Afrodita, Kato Pafos, Kouklia, mosaics, Pafos, prostitució sagrada, Xipre | 1 comentari

L’ALGHERO, un somni de l’ESPÍGOL fet realitat…


Feia temps que la Coral Espígol tenia el projecte de poder fer un intercanvi amb alguna coral de l’Alguer, i aquests darrers dies d’abril i primer de maig s’ha pogut fer realitat.

Tot just ahir al vespre, 1 de maig, arribàvem a Barcelona després d’un llarg viatge de moltes hores de navegació a bord d’un vaixell dels Grimaldi Lines, i arribàvem amb el cap i el cor ple de cançons alguereses que havíem après per cantar en aquest intercanvi i que alguna d’elles gairebé s’han

convertit en l’himne oficial del cor, en especial la cançó marinera Lo Nassaiolo, que, com podreu comprovar al llarg d’aquesta crònica, hem arribat a cantar-la per activa i per passiva i en els llocs més insòlits…

La nostra estada va començar amb un breu recorregut pel centre històric de l’Alguer, per conèixer una mica els topants i contemplar alguns dels bells edificis i monuments i també la façana del Teatro Civico on al vespre hauríem de fer el nostre concert.

Vam veure la portalada i campanile de Santa Maria,
el Palazzo Machin, la interessant Chiesa di San Francesco i el seu bonic claustre,
i també la Chiesa de San Michele, i altres elements arquitectònics típics de la ciutat…

El Concert va ser promocionat per l’Instituto Artístico Musicale “Giuseppe Verdi”de l’Alghero, i el cor de noies de l’institut va fer la primera part del concert. La Coral Espígol va fer la segona part en la que dins del nostre variat repertori vam incloure les quatre cançons alguereses que havíem estat preparant i assajant amb anterioritat des de Barcelona per aquesta ocasió.

Van ser: So ben mi ch’a bon tempo (d’Orazio Vecchi, 1150-1605), l’Ave Maria algueresa (d’Antonella Salvietti i Isabella Montanari), Lu país meu (d’Antonio Cao), i Lo Nassaiolo (de Pasqual Gallo)
L’Ave Maria la vam cantar conjuntament les dues corals…

La Marta va poder filmar alguna de les cançons, i una de les més emblemàtiques, i que havíem preparat amb més de “carinyo”, va ser Lo Nassaiolo, sense imaginar que després arribaria a ser l’estrella del viatge…

I aquest va ser el resultat…

* * *

L’endemà diumenge, un cop alliberats de la pressió i del compromís del concert, vam aprofitar els dos dies que teníem per endavant per anar a conèixer alguns llocs interessants de l’illa.

En primer lloc ens vam dirigir a l’extrem nord, al Capo Falcone, a l’extrem de la península de Stintino, per conèixer la platja de la Pelosa, la més bonica de la província de Sassari i una de les més belles de l’illa. La llàstima va ser que el dia era gris i plujós i no vam poder gaudir del tot de la bellesa de l’indret.
la platja de la Pelosa de sorra blanquíssima
Alguns teníem fins i tot la sana intenció de remullar-nos en aquelles aigües transparents però a causa del mal temps, tot va quedar reduït a unes remullades de peus. A poc a poc, però el temps va anar millorant i al final va sortir un sol radiant que ens va permetre fer algunes fotos i alguna pel·lícula que podeu veure aquí sota
Després, per tal de gaudir d’una bona panoràmica de l’indret, ens vam enfilar fins a un mirador proper per fer boniques fotos i allà ben relaxats, la coral va entonar de manera ben informal i espontània la seva cançó preferida… Lo Nassaiolo… (vegeu)





En acabar ens vam dirigir cap a la ciutat de Sassari on dinaríem. Sassari és la segona ciutat de Sardenya després de Cagliari. Fundada a principis de l’edat mitjana pels habitants de Porto Torres que fugien de la costa buscant refugi a l’interior per escapar dels atacs dels pirates. Actualment és un centre agrícola i comercial de relleu, amb solides tradicions culturals en especial en el camp de la música.
Per això, abans d’anar a dinar, al bell mig de la plaça principal, la Piazza Italia, anomenada “salotto di Sassari”, vam voler deixar la nostra empremta musical (vegeu)



Després de dinar vam fer una volta pel casc antic
per conèixer alguns dels seus monuments com la catedral de San Nicola, construïda al segle XV d’estil gòtic aragonès, al segle XVII es va remodelar amb la impressionant façana de pedra calcària
part posterior amb el campanar romànic…
i també vam poder gaudir del magnífic Palazzo Ducale


La tarda, però, no feia més que començar, i de retorn a l’autocar ens vam dirigir a fer una breu ruta per conèixer algunes de les més famoses esglésies romàniques i bizantines del nord de l’illa, totes ben a prop de Sassari.
Se les coneix com les quatre magnífiques de Logudoro (la regió on es troben), i formen part de les millors esglésies romàniques de Sardenya. Nosaltres en veurem tres. No veurem la de Santa Maria del Regno, a la ciutat d’Ardara.

La primera fou la de la Santíssima Trinitat de Saccargia, certament una de les més belles i interessants, que es caracteritza per la seva composició bicolor amb pedres calcàries i basàltiques. Data de primers del segle XII. És una autèntica meravella.

l’absis interior decorat amb frescos…
 
dos detalls de la façana…
A sota d’aquest atri també vam aprofitar per cantar un parell més de cançons del nostre repertori
Diu la llegenda que una vaca anava tots els dies a pastar per allí i de pas donava la llet als monjos, per això en un dels capitells de la façana hi ha la vaca representada. El nom de l’església en sard és “sa vaca arza”, que vol dir la vaca de pell tacada.
La segona fou San Michele de Salvenero, d’estil llombard, toscà i pisà, encara que al s.XVIII se li van afegir dos edificis adossats que li resten part del seu encant original.

La tercera i última església que vam visitar fou la de San Antioco de Bisarcio, es troba situada damunt d’un turó que li dona una gran perspectiva. Va ser la seu de la diòcesi de Bisarcio del 1065 al 1503.

Aquest monument és la que té les escultures i decoracions més luxoses de les quatre esglésies que formen el conjunt.

detall de la façana…


Aprofitant la bona acústica de l’església vam posar-nos a cantar també un parell més de cançons…



Si us penseu que aquí es va acabar la jornada…, doncs no, encara vam tenir ànims per sortir al capvespre pel centre de l’Alguer a cantar espontàniament algunes cançons més. L’èxit va ser total perquè algunes persones alguereses se’ns van acostar visiblement emocionades, especialment quan van sentir que cantàvem Lo país meu o Lo Nassaiolo… En total vam cantar una mitja dotzena de cançons en tres llocs diferents de la ciutat i el seu casc antic.

 * * *
L’endemà, dilluns 30, ens portaria noves emocions i experiències que si encara no esteu cansats de llegir, podeu seguir en el fil d’aquesta crònica…
Aquest matí teníem programada una visita ben especial. Anar a la Grotta di Nettuno, situada a l’espectacular Capo Caccia, un bloc de gairebé 200 metres d’alçada de roca calcària situat a la punta exterior d’una península que s’endinsa en el mar.

La baixada a la cova es fa per un espectacular accés tallat a la roca,

com una mena de camí de ronda, però format per 652 esglaons que baixen vertiginosament fins arribar gairebé a tocar l’aigua,

i quan et trobes com nosaltres, que bufa el vent i fa esclatar l’onatge contra les roques, és viu una experiència inoblidable… (vegeu)

L’accés a l’interior de la cova també té la seva complicació, hi ha un pas estratègic en el qual has de baixar uns pocs graons per passar un pas de roca a ran d’aigua que pot ser batut per la força de l’onatge, i còrrer cap al davant per enfilar-te per l’escala que t’introdueix dins la cova.
Nosaltres ens hi vam trobar amb aquesta experiència i és realment emocionant.
Vegeu l’home encarregat de la seguretat, que és qui controla l’anar i venir de la força de la onada, i dóna l’ordre oportuna per quan has de passar, corrents corrents i enfilar-te ràpidament a l’altre cantó.

I vegeu què passa just uns segons després d’haver passat el pas estratègic, i com la força de l’onada escombra totalment el pas…

L’aigua del mar s’escola per aquí i per altres obertures i forma un bonic llac interior d’aigua salada.
L’aspecte de la cova i de les seves sales és força bonic, ni més ni menys que altres coves que pogueu conèixer, i en un itinerari guiat la vam recórrer en cosa de mitja horeta.

Malauradament a dins la cova no vam poder entonar cap de les nostres cançons, ja que la guia ens ho va impedir adduint problemes d’horari i també perquè va dir podíem causar un maremoto…!!, guai no?.

De fet, un cop vam sortir tots nosaltres, ja van tancar l’accés a la cova a causa de l’increment  cada vegada més notable de la força de les onades.

El camí de pujada es fa molt més feixuc a causa dels 652 esglaons, però en fer-ho més lentament ens va permetre gaudir més relaxadament del paisatge,

i de les gavines que vorejaven el camí, una d’elles amb el seu pollet i tot,

i també ens va permetre tornar a cantar en un petit replà a redós d’una bauma, la nostra cançó preferida… (vegeu)





Penso que la cançó va quedar tant bé, que els Deus de l’Olimp, o potser el mateix Neptú (Nettuno) ho van sentir i ens van enviar una tronada just en acabar la nostra interpretació… Era un senyal d’aprovació o de reprovació..?, per si de cas, vam acabar de pujar les escales ben depressa i esbufegant d’alló més.

Un cop recuperats de l’esforç, reemprenguerèm el nostre camí, aquest cop per anar a visitar un dels famosos jaciments arqueològics de l’illa, el Nuraghe de la Palmavera.

esquema de com era un poblat d’aquest tipus…

Aquests Nurags són un símbol de Sardenya, originaris del segon i tercer mil·leni a.C. i n’hi ha uns 7.000 per tota l’illa. Aquest és un dels més ben conservats.

la cabana de reunió…


Són una mena de torres megalítiques de forma troncocònica, amb base circular, construïdes amb grans pedres (tipus igloo) – vegeu l’enllaç

* *
Després d’aquest intens matí tothom va anar a dinar per lliure, i després d’una bon ruixat i d’una bona migdiada, ens vam retrobar tots altre cop, per reviure ara el plat fort de la jornada…
Anem a l’Schola de música per participar en un Taller de cançons, a càrrec de Claudio Sanna

Aquí el Claudio ens parlà de l’evolució de la cançó catalana a l’Alguer a través dels segles , des de les antigues balades de l’edat mitjana d’origen català, fins a les cançons populars del 1800 i 1900, per arribar a les cançons melòdiques d’influència napolitana i a les cançons de taverna i d’autors contemporanis.

Ens va fer escoltar alguns documents sonors originals de gent gran que cantava cançons tradicionals, i finalment ens va obsequiar amb unes magnífiques interpretacions d’algunes cançons alguereses que per la seva bellesa i pel seu interès, m’ha semblat oportú i interessant reproduir-les aquí…

En primer lloc i amb una gran sensibilitat musical i interpretativa ens va cantar l’Ave Maria (d’Antonella Salvietti – Isabella Montanari)

Després ens cantà un parell de cançons satíriques i de taverna: la primera d’elles
La creació (de Pino Piras)

la segona va ser la cançó de taverna Debaixi lo Canò  (de Sartore-Gabal)

Li vam demanar a en Claudio que ens cantés la seva versió de Lo pais meu (paraula i música d’Antoni Cao) que tantes vegades vam interpretar també nosaltres durant aquests dies i també en el concert.

I finalment el Claudio ens va interpretar una bella cançó:
Cor meu (text R.Catardi – música C.Fadda), una autèntica delícia…

* * *
Guardarem un bon record d’aquesta experiència per terres de l’Alguer, i també guardarem unes boniques cançons que la coral interpretarà moltes vegades més a partir d’ara.

I mentre amb una certa enyorança, fem un comiat simbòlic d’aquesta terra algueresa que guardarem al cor amb simpatia…

i també dels seus habitants…

…tot tancant els ulls, podem escoltar la bonica cançó que el Jordi Albesa ens ha fet arribar, Mariner, amb text i música popular, i arranjament de Claudio G. Sanna,
i interpretada també per ell mateix i per la Maria del Mar Bonet.
(escolteu-la aquí)

* * *

Desitjo que hàgiu gaudit amb la lectura d’aquesta crònica, rememorant els dies passats a l’Alguer, tal com jo he gaudit redactant-la…

… Però com que els membres de la coral Espígol som tant entusiastes, tant enrotllats, i tant irreductibles, no podíem acabar el viatge sense posar-nos a cantar en la mateixa sala d’espera del vaixell Grimaldi just abans d’arribar a Barcelona…
Gairebé una hora esperant que van servir per repassar repertori i cantar a “cor que vols” tot allò que ens va venir de gust…




* * *

  • Barcelona, 2-4 de maig 2012.
Publicat dins de Alghero, Alguer, cançó popular, cançó tradicional, Claudio Gabriel Sanna, Coral Espígol, L'Alguer | Etiquetat com a | Deixa un comentari

XIPRE, anem a Nicòsia la capital dividida…(05)



Avui, dimarts 3 d’abril, sortim amb destinació a la capital de la República de Xipre, NICÒSIA (en grec ΛευκωσίαLefkosía; en turc Lefkoşa). 


Potser una de les úniques capitals al món que encara resten dividides, com podem llegir en aquest rètol a tocar del “check point”, després de l’ocupació turca del nord de l’illa l’any 1974.

Començarem la ruta pel casc antic de la zona Sud, envoltada per les poderoses muralles venecianes del segle XVI, de gairebé cinc kilòmetres de longitud.


El nostre programa d’avui serà visitar en primer lloc el Museu d’Arqueologia, després la petita església de Sant Joan el Teòleg, del s.XVII, decorada amb uns frescos espectaculars… Dinar al centre històric i després creuar el “check point” per entrar a la zona ocupada turca, i visitar la catedral gòtica de Santa Sofia, ara convertida en mesquita, i després el famós caravanserai “Buyuk Han”.

Comencem per l’important Museu d’Arqueologia, on podrem trobar autèntics tresors de l’època Calcolítica, com algunes figuretes treballades en pedra amb formes humanes en actitud oferent que durant aquest perìode van evolucionar amb claredat cap a formes abstractes cruciformes (*)



Durant el Calcolític, 4000-2300 a.C., s’inicia l’explotació de les mines de coure de la serralada de Troodos. La nova economia del coure obliga a una transformació important de la societat amb l’aparició d’estructures de poder i una religió més desenvolupada. Jaciments diversos, poblats i necròpolis, santuaris amb estatuetes de deesses de la fecunditat i imatges de toros, i la ceràmica vermella esmaltada… (*)

Vegeu alguns magnífics exemples d’aquestes ceràmiques


El Museu conté una meravellosa col·lecció de peces que abasta la dilatada història de l’illa de tres i quatre mil·lenis a.C.


Crida l’atenció l’enorme quantitat d’estatuetes, que eren ofrenes votives als santuaris xipriotes durant l’edat del bronze, que foren abandonats o destruïts per terratrèmols i les ofrenes van romandre “in situ” (*)



Edat del bronze, 2300 – 1200 a.C., Alasia/Enkomi es converteix en el gran port del comerç del coure. Les riqueses de Xipre a l’edat final de bronze són importants, es conserven lingots de coure. I cap al final de l’etapa hi ha invasions dels pobles del mar, migracions micèniques, el culte d’Afrodita, i l’apogeu de ciutats com Salamina, Kourion, Lapithos i sobretot Enkomi. 

Moltes d’aquestes ciutats en l’època clàssica van tenir relats i mites fundacionals amb presència d’herois grecs. En santuaris d’Enkomi s’han trobat imatges de culte dels anomenats “Déu del llingot”, 
“Déu de les banyes”… (*)

Acabem la visita al Museu abans que caigui damunt nostre la maledicció d’aquesta deïtat que guardava una de les tombes, per les moltes imatges que vam captar dins el museu
malgrat la típica i habitual prohibició del “no photo”. 
Però qui es podia sostreure a conservar tanta meravella…!!


* * *
Ens traslladem tot seguit a conèixer l’església de Sant Joan el Teòleg, passant per davant de l’edifici de l’arquebisbat de l’Església ortodoxa xipriota


bust de l’arquebisbe Kyprianos, que era el cap de l’Església ortodoxa xipriota a principis del s.XIX, en el moment que va esclatar la guerra de la independència grega.

i a la dreta el campanar de l’església Ayios Ioannis, l’evangelista, que fou construïda per l’arquebisbe Nikiforos en 1662, al costat de l’abadia benedictina de Saint John of Bibi 
(abreviatura de la paraula àrab “habibi” que significa “estimat”,
 en referència a Sant Joan com el deixeble estimat de Jesús).


L’església està decorada interiorment amb uns espectaculars i magnífics frescos del s.XVIII, impossible de reproduir-los.

Des d’aleshores, sempre totes les consagracions dels nous arquebisbes tenen lloc en aquesta petita església-catedral

Es troba ubicada dins un complex que inclou l’edifici de l’Arquebisbat i el Museu d’art Bizantí, que conté una impressionant col·lecció d’icones antigues datades entre els segles IXè al XVIIIè, que també visitàrem.


Les joies d’aquest museu, a part d’algunes icones valuosíssimes, són els mosaics de Kankaria, obres paleocristianes del segle VIè. amb representacions de diversos sants i apòstols.


* * *
Anem a dinar a un restaurant típic del centre històric de la ciutat


En acabar el dinar ens traslladem tot seguit fins al pas fronterer “check point” situat al bell mig  del famós carrer de Ledra, l’eix comercial de la ciutat, per poder creuar fins la zona ocupada turca de Nicòsia.

Actualment està obert però sota un estricte control dels passaports de cada persona, i passen llista un per un comprovant la teva identitat.
Impresiona veure a pocs metres les barricades encara ben visibles que durant anys han impedit el pas d’un costat a l’altre de la ciutat.
El carrer de Ledra de la zona turca no té més importància que la de ser un gran basar ple de botigues estil “tot a 100”, on diuen que tot es pot comprar a preus molt barats, segurament també perquè tot fa olor a mercaderies “made in china”…
Ens acostem en primer lloc a visitar la grandiosa i espectacular catedral gòtica de Santa Sofia, on a l’Edat mitjana eren coronats els reis, i transformada en la mesquita Selimiye durant el segle XVI, després de la conquesta de l’illa pels turcs.
Després de descalçar-nos, com exigeix la tradició musulmana, penetrem a la mesquita on et sorpren d’entrada veure l’interior d’una catedral gòtica totalment blanca sense cap imatge.

Observem la seva bellesa en silenci, mentre uns homes fan les seves pregàries rituals…

Sortint de la mesquita ens dirigim ben aprop a visitar un edifici ben interessant. Es tracta d’un antic “caravanserai” o posada, la Buyuk Han del segle XVI, que servia per acollir els comerciants 

Aprofitem per prendre un cafè i fer un respir per gaudir i contemplar aquest edifici tant peculiar i tant ben conservat

L’edifici consta de dues plantes amb 68 habitacions que s’obren a un pati interior per una galeria de voltes. 
Aquest edifici des de fora sembla una fortalesa. De fet, durant el període colonial, els britànics el van usar com a presó central de Nicòsia. Les finestres sempre a la part alta eren en part per a dissuadir els lladres, ja que s’hi allotjaven mercaders rics en les seves estances.
* *
Acabada la visita d’aquest interessant edifici, retornem al centre per passar altre cop el “check point” i un cop som a la zona comercial greco-xipriota aprofitem per a comprar algun petit record i cap a l’autocar que ens retornarà a la nostra base a Làrnaca.
* * *
Demà ens submergirem en la mitologia grega i anirem a conèixer el lloc on, segons la tradició, va nèixer la deesa Afrodita…, i també la zona arqueològica de Kato Pafos.
  • La crònica continua aquí…(06)

Publicat dins de arqueologia, caravanserai, check point, Església ortodoxa, icones, mesquites, Museu arqueològic, Nicòsia, Xipre | 1 comentari

Lluitar contra les forces del mal…


Impossible fer bon futbol, si en qualsevol jugada se’t tiren a sobre tres energumens d’aquest calibre.

Això no és ni futbol ni res que se li assembli, és lluita lliure pura i dura.

Quina vergonya que un equip que segurament guanyarà la lliga, ho faci jugant a tancar-se porugament al darrera, amb una muralla de 10 jugadors, esperant als pobres contraris que vulguin penetrar la barrera per saltar-los a la iugular, donar-los empentes i patades, i tirar-los per terra (en Ramos és un mestre) amb la massa sovint complicitat dels àrbitres.

D’això se’n diu futbol de qualitat ?, sí senyor…, i un rave…!!! –  Visca el Barça…!!!

Encara ens queda la Copa i la Champions, que guanyarem segur…!!!

* * *

Publicat dins de personal | Etiquetat com a , , , | 1 comentari

Lluitar contra les forces del mal…


Impossible fer bon futbol, si en qualsevol jugada se’t tiren a sobre tres energumens d’aquest calibre.

Això no és ni futbol ni res que se li assembli, és lluita lliure pura i dura.

Quina vergonya que un equip que segurament guanyarà la lliga, ho faci jugant a tancar-se porugament al darrera, amb una muralla de 10 jugadors, esperant als pobres contraris que vulguin penetrar la barrera per saltar-los a la iugular, donar-los empentes i patades, i tirar-los per terra (en Ramos és un mestre) amb la massa sovint complicitat dels àrbitres.

D’això se’n diu futbol de qualitat ?, sí senyor…, i un rave…!!! –  Visca el Barça…!!!
Encara ens queda la Copa i la Champions, que guanyarem segur…!!!
* * *
Publicat dins de Barça, futbol, lluita lliure, Madrid, males arts | Deixa un comentari

XIPRE, anem a la costa Nord… (04)


Encara som a dilluns 2 d’abril, i després de tot el matí voltant prop de la costa visitant el jaciment arqueològic de Salamina, Famagusta, i la basílica de Sant Barnabas, ara emprenem la pujada per camps de conreu cap a la magnífica serralada de Pentadaktylos, que separa de manera contundent la costa nord de la resta de l’illa.
La peculiar forma de l’illa de Xipre, presenta aquesta curiosa orografia on la serralada s’extén per la dreta acabant en una punta de llança espectacular d’uns 60 a 80 kms de llargada i entre 5 i 10 kms d’amplada, que apunta directament cap a la costa turca i siriana.
La serralada de Pentadaktilos (cinc dits) presenta aquest magnífic aspecte, 

i un cop superat el coll, ja albirem al fons la costa i la ciutat de Kyrenia.
A la falda de la serralada costanera hi ha un antic monestir anomenat Bellapaís convertit ara en hotel i restaurant on vam fer la parada per dinar.

Les restes del monestir ara conservades i bellament ajardinades donen al lloc un aire acollidor i amb unes vistes magnífiques sobre la ciutat.

Acabats de dinar ens dirigim cap al port de la ciutat de Kyrenia, que segurament podem considerar-lo com un dels ports naturals més bonics de l’illa,

i on destaca sobretot l’imponent castell d’origen bizantí que els francs i els venecians van convertir en una impressionant fortalesa.

Al seu interior es troba el famós Museu del Naufragi, que conté les restes d’un vaixell mercant del segle IV a.C. (trobades el 1968) que es dirigia a Orient, i va naufragar davant la costa Nord de l’illa amb tot el seu carregament d’àmfores que contenien vi, oli i cereals.

S’ha pogut reconstruir i museitzar adequadament les restes extraordinàriament força ben conservades del vaixell, i d’alguns productes que transportava després de més de 2500 anys del seu naufragi

sorprenentment s’ha conservat la pràctica totalitat del casc del vaixell després de tants milers d’anys

restes de llavors ben conservades
ametlles de fa més de 2000 anys…

* *

Acabada la interessant visita al Museu del Naufragi,
ens enfilem dalt el mur de defensa per fer alguna foto més i acomiadar-nos de la ciutat.

 

dalt de la torre del castell onegen les dues banderes que trobem per tot el territori, la oficial turca, vermella i la extra-oficial blanca i vermella que és la de la República Turca de Xipre del Nord (RTXN)**, estat proclamat el 15 de novembre del 1983 per la població turca de l’illa després de l’ocupació per part de Turquia el 1974. Estat que encara no ha estat reconegut internacionalment a excepció de Turquia.

** (La RTXN només és reconeguda pel govern de Turquia. La resta de governs i les Nacions Unides reconeixen la sobirania de la República de Xipre sobre tota l’illa. l’Organització de la Conferència Islàmica reconeix la RTXN com a estat constituent sota el nom d’Estat Turc Xipriota).


* * *
Avui ha estat un dia molt intens en el que hem après moltes coses sobre la història d’aquesta peculiar illa de Xipre. Ens toca retornar al nostre hotel a la costa sud de Làrnaca, tot travessant la frontera que hi ha al bell mig de la ciutat de Nicòsia, la capital de l’illa. Demá la visitarem amb més calma.

  • La crònica continua aquí… (05)



Publicat dins de Bellapais, Kyrenia, República Turca de Xipre del Nord, Xipre | Deixa un comentari

XIPRE, un país dividit… (03)


Avui toca matinar, creuarem fronteres i ens dirigirem cap a la República Turca del Nord de Xipre.


Molt a prop del pas fronterer creuem també els límits de la gran base militar encara sota el domini britànic. 


El primer destí d’avui és visitar la ciutat de Famagusta(Αμμόχωστος), ciutat fundada pels Ptolomeus al s.III a.C., durant l’ocupació egípcia de l’illa. Està rodejada d’una gran muralla veneciana, i conté tresors d’arquitectura gòtica i islàmica.


La catedral de Sant Nicolau, d’estil gòtic, que té una semblança amb Notre Dame de París, és actualment una mesquita, la Lala Mustafa Pasa



També davant la mesquita veiem la porta del Palau reial



En la zona del port destaca el castell medieval amb la torre d’Otelo, així anomenada perquè una part del drama de Shakespeare s’ubicava precisament aquí en aquest indret.


restes de la dominació Veneciana
Famagusta té una història molt trista que es concreta en un barri famós de la ciutat, el barri de Varosha: 

Durant la segona fase de la invasió turca de Xipre el 14 d’agost de 1974 la plana de Mesaoria fou envaïda per tancs turcs i en dos dies l’exèrcit turc conqueria Famagusta. La ciutat havia estat completament evacuada per la seva població xipriota grega ( més de 45.000 habitants d’origen grec) que va fugir abans de la intervenció de l’exèrcit deixant enrere llurs propietats . Varosha, el districte grecoxipriota del centre turístic coster de Famagusta, fou pres per les tropes turques juntament amb el nord de Xipre i des de llavors, l’accés a la ciutat, que compta amb desenes d’hotels i un cop fou l’orgull de la indústria turística xipriota, es troba prohibit de conformitat amb una resolució de l’ONU de 1984 que prohibeix tot assentament en el lloc a persones que no siguin els seus habitants originals, els grecoxipriotes.

A diferència d’altres parts de Xipre, el barri de Varosha a Famagusta fou envoltat i tancat per l’exèrcit turc immediatament després de ser capturada i encara roman en aquell estat avui dia. Els xipriotes grecs que havia fugit de Varosha no els fou permès retornar, i es prohibí el pas als periodistes. S’ha congelat el temps amb magatzems i hotels buits però encara plenament proveïts. El periodista suec Jan-Olof Bengtsson, que visitava el batalló suec batalló al port Famagusta va veure la part segellada fora de la ciutat des de la posició d’observació del batalló, i anomena l’àrea una ‘ciutat fantasma’. Escrivia al Kvällsposten el 24 de setembre de 1977):
“L’asfalt a les carreteres s’ha esquerdat al sol càlid i al llarg de les voreres els arbusts estan creixent […] Avui, setembre de 1977, les taules d’esmorzar estan encara parades, la bugada encara penja i les làmpades estan encara enceses […] Famagusta és una ciutat fantasma.” (vegeu aquí)
Avui en dia no és ben bé així, però sí que el barri continua encara tancat amb barreres i les cases i carrers s’omplen de vegetació i de runa… és un espectacle molt sorprenent i depriment…
* *
Malgrat aquest punt negre, Famagusta conserva encara vestigis interessants de moltes de les seves esglésies


* *

 Acabada la visita de la ciutat ens dirigim cap a SALAMINA, la Salamis romana, (llegiu a l’enllaç un resum de la llarga història d’aquesta ciutat) que més tard, a l’època bizantina, es convertí en capital de l’illa i rebé el nom de Constantia. 


Actualment és, sens dubte, el major jaciment arqueològic de l’illa de Xipre. Les primeres troballes arqueològiques es remunten al segle XI a.C. (Edat final del bronze)




Veurem les Termes, la Palestra del Gymnasium, i el Teatre.

El teatre 


Aprofitant les grades del teatre on vam seure, el Professor Ruiz de Arbulo ens situà en el context històric de tot el complexe que anàvem a veure, mentre els dos guies que ens acompanyaven, Anibal el nostre (greco-xipriota) -camisa blanca- i l’altre (turco-xipriota), acompanyant obligatori per ser dins la zona ocupada pels turcs, ho contemplaven encuriosits.
(aquí tots dos semblen pastors vigilant els seus ramats…) 

les Termes
detall d’uns frescos
restes de les Termes
frescos en un absis de les termes
escultura d’Afrodita al Teatre
la Palestra
fragment del paviment
Després veurem el lloc exacte on es va trobar la Necròpolis Reial de Salamina (Tomba 79), amb les restes dels cavalls i del carro coberts d’ornaments de bronze, i també trons i llits de fusta coberts de plaques d’ivori (*)

tombes reials
restes de l’esquelet d’un cavall
Algunes d’aquestes tombes anomenades reials, les més antigues de la necròpolis, daten del segle XI a.C.

L’any 450 a.C., Salamina fou el lloc de la Batalla de Xipre, entre els atenencs i els perses. (NO s’ha de confondre amb la primera Batalla de Salamina, en el 480 a.C. entre els grecs i els perses a Salamina, a l’Àtica)

espectaculars contraforts de les termes…
última panoràmica del conjunt arqueològic de Salamina
* *
Finalment ens acostarem fins al monestir de Sant Bernabé (Barnabas) on també podrem gaudir del seu petit però interessant museu arqueològic. 

icona de sant Barnabas
icona de Sant Jordi
Veiem algunes de les peces més emblemàtics del museu arqueològic…
joguines trobades a les tombes
 


una variada mostra de peces arqueològiques realment interessant…
pati interior del santuari de Sant Barnabas on hi ha el museu
* *
Tot això situat en una gran extensió  de diversos km2. dins la fèrtil vall de Mesaoria a la riba del riu Pediaios, 6 km. al nord de l’actual Famagusta.
Acabades les visites, emprenem la ruta a través de la fèrtil vall, Camí de Kyrenia, la ciutat del nord de l’illa, i constatem que realment els turcs van ocupar una de les millors regions de Xipre i que difícilment la deixaran anar, com molt bé argumenta la Marta en el seu blog Todoreh (vegeu aquí)

  • La crònica continua aquí… (04)
Publicat dins de Famagusta, Kyrenia, República Turca del nord de Xipre, Salamina, Sant Bernabé, Varosha, Xipre | 1 comentari