La felicitat dels infants duu inscrit el missatge de Nadal:


PAU A LA TERRA

* * *

Publicat dins de amistat | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

La guerra bruta… i moltes preguntes a formular


L’actualitat del dia a dia està més activa i més interessant que mai, i cada dia llegim i tenim més arguments per afirmar els nostres desitjos de marxar ràpidament d’Espanya que no ens vol cap mena de bé, al contrari, només pensa a com enfonsar-nos i lligar-nos de mans i peus… això fent-ho amb tota mena de males arts, i amb una guerra bruta…

Només llegint la premsa d’ahir ja he trobat diversos arguments que ho avalen..

En Joan M. Tresserras, al diari ARA, deia això: “La conformació d’una majoria política sobiranista a Catalunya ha incomodat l’Estat perquè l’ha posat en qüestió. La seva reacció alarmada i irritada ha mostrat allò que, en etapes de claudicació catalana i amb el pop en repòs arrapat a la roca (metàfora de l’Estat), molts no volien veure: que ja érem una presa. Tan dòcil i adaptada a la captivitat que, no posant en risc la continuïtat de l’estat ni el drenatge de recusos, no calia fer evident la seva condició.

Però, quan la presa ha volgut anar a passejar pel seu compte, han emergit d’entre la sorra els tentacles, les cordes i les manilles que ho impedien. Pressió jurídica, maltractament econòmic, difamació i distorsió informativa sistemàtica. Què ens havíem cregut…? – Pregunta núm. 1

Darrera del menysteniment a la llengua catalana, l’incompliment de compromisos econòmics o les amenaces i les accions recentralitzadores, hi ha una clara voluntat d’obtenir una victòria que renovi la subordinació catalana, la dependència. En l’Adn i en el sistema nerviós de l’Estat hi consta que Catalunya li pertany. I Catalunya ha desafiat l’amo, l’ha posat en evidència i li ha erosionat la reputació internacional (la poca que tenia). Al món, avui, tothom que estigui interessat per la política sap que Espanya té un greu problema a Catalunya. Algun instint remot del pop aconsellaria negociar, però la lògica de l’Estat demana càstig, exhibir contundència i obtenir venjança”.

Pregunta núm. 2 – Algú pensa dimitir?

En l’editorial del diari ARA d’ahir, es pregunta si algú pensa dimitir per l’escandol del fals esborrany contra Mas?.

Resulta inexplicable que el ministre de l’interior hagi trigat tant a aclarir-ho. És un assumpte que es podria haver resolt en 24 hores, i no pas en 20 dies, si hi hagués hagut una mica més de diligència. Però el més greu del cas és que, lluny d’agilitzar la investigació interna per deixar clar que l’informe no tenia cap validesa -i evitar així qualsevol incidència en la campanya- diversos membres del govern espanyol (ses senyories ??) es van dedicar a escampar dubtes sobre l’honorabilitat del president de la Generalitat.

La mateixa vicepresidenta, S.S. de Santamaría, va donar crèdit a les informacions en un roda de premsa a la Moncloa i va comminar els jutges a investigar…

El mateix va fer el ministre d’Hisenda C.Montoro, i fins i tot la secretària general del PP, Dolores de Cospedal, que en un acte al final de la campanya va acusar els dirigents de CiU de considerar que era “normal” tenir comptes a Suïssa… (gran vergonya, senyors, i gran irresponsabilitat)… i jo pregunto? No podríem posar querelles criminals per injuries, falsedad i difamació a aquestes “senyories” del nostre Estat tan galdós??.

I per acabar-ho d’adobar, el ministre de l’interior, J.Fdez. Díaz, és el responsable polìtic més directe de l’escàndol i no ha sigut capaç ni de trobar els culpables de la filtració?. Però, no solament això, tot el govern de Rajoy és còmplice d’una operació que tenia l’objectiu d’interferir en la voluntat política dels catalans. Per això, lluny de girar full, més que mai cal preguntar-se ben alt: ALGÚ PENSA DIMITIR??

I ara sóc jo qui fa la Pregunta núm 3: en la seguretat més absoluta de que aquesta guerra bruta per part de la maquinària corrupta de l’estat, va influir de manera definitiva en el resultat de les darreres eleccions, i va perjudicar clarament les aspiracions del candidat senyor Mas, qui de no haver estat per la campanya de desprestigi i infàmia que va sofrir, probablemente hagués millorat substancialment els resultats de les eleccions, o potser hagués aconseguit fins i tot la majoria absoluta. Davant d’aquesta realitat tan escandalosa, pregunto altre cop, perquè no s’invaliden aquestes eleccions i les tornem a plantejar??, un cop aclarits els tripijocs de la maquinària estatal, de les mentides i les injuries de la premsa mediàtica madrilenya, i veuríem com surt a la llum una realitat diferent?.

 

I encara regirant el diari esmentat, en la columna de Sebastià Alzamora, que no té desperdici, parla de L'”esfondrament del sistema”, comentant els casos de corrupció de Díaz Ferrán i altres perles semblants, que va arribar a dir “que s’ha de treballar més i cobrar menys”… i que es fotin (o que se jodan que va dir aquella A,Fabra). Això sí: per molt que es foti, el personal continua tenint ulls i orelles. I així veu i escolta com, mentre l’atur segueix augmentant i les pensions es congelen, mentre es decreta una amnistia fiscal per a grans defraudadors, i la pressió fiscal augmenta implacablement sobre les classes mitjanes, mentre es comprova que totes i cadascuna de les promeses electorals del govern eren un cúmul de mentides divulgades a consciència i amb traïdoria, mentre passa tot això, va emergint dia rere dia la lletja realitat d’una elit dirigent (banquers, polítics, grans empresaris, prohoms d’institucions públiques i privades) insuportablement podrida i abocada durant anys i panys al lladrocini i la cleptocràcia…!!!

Cas Palau, cas Mercuri, cas Creuer, cas Over Marketing, cas Gürtel, cas Palma Arena, cas Pretòria, i cas els Collons (del cèrvol al cap), i tot el que vostès vulguin. Cas rera cas ens aboquen a la darrera casuística: la de la indignació, la desafecció i qui sap si aviat, vist el darrer escàndol amb la llei Wert, la de la desobediència i insubmissió.

Si mirem atentament els milers de piulades que cada dia apareixen al Twitter, ens adonarem del descontentament general i de les moltes veritats que s’hi diuen, com aquestes: “En tot procés d’emancipació arriba un moment crític en què es produeix un allau de desconnexions d’entitats i institucions. A Catalunya ja hi som” J.Huguet;  “La reacció a l’atac de Wert no ha de ser el retorn al catalanisme de resistència, sinó una raó més per avançar cap a l’independentisme resolutiu” C.Noguera

Per això tots tenim pressa, molta pressa, per a afegir-nos a l’Operació sortida… no la d’aquest pont constitucional, no… sinó a la que ens descriu el dibuixant…. Som-hi…!!!

 * * *

Publicat dins de Catalunya | Etiquetat com a , , , , , , | Deixa un comentari

RÚSSIA: Religiositat extrema vs. extrema corrupció…


Acabem d’arribar d’una estada de 10 dies a Rússia.

Com cada estiu hem anat amb el grup d’amics i coneguts amb els que fa uns quants anys que viatgem.

Ha estat una experiència molt interessant i molt instructiva.

Les dues guies que ens han acompanyat durant el viatge, la Tatiana (a Moscú) i la Maria (a Sant Petersburg), ens han ajudat molt a comprendre la situació actual del país.

Hem estat quatre dies a Moscú i quatre dies més a Sant Petersburg, i durant tres dies més hem voltat per l’anomenada ruta Imperial de l’Anell d’or, on hi ha les ciutats medievals. Un circuit d’uns 400 kms. aprox. al nord-est de Moscú.

Comprèn les localitats de Sergiev Posad, Rostov, Jaroslav, Kostroma, Suzdal, i Vladimir.

Una sèrie de ciutats, pobles e indrets d’un gran interès artístic i també religiós. Com podrem anar comprovant al llarg de la crònica que aniré confeccionant més endavant.

El títol inicial d’aquesta entrada (o Post) necessita una mica d’explicació. Hem viscut moltes vivències religioses visitant les nombroses esglésies ortodoxes i monestirs en els quals s’estava celebrant el culte religiós, la litúrgia ortodoxa, realment rica en simbolismes i amb uns cants preciosos, i hem pogut observar amb respecte i silenci la fe manifesta del poble rus i la veneració vers les seves icones…

Però al mateix temps, i gràcies a les clares explicacions de les dues guies, hem pogut conèixer de primera mà la part fosca de la societat actual que continúa amb les corrupteles i soborns heretats del comunisme, i observar les diferències econòmiques notables entre l’ostentació dels nous rics i la pobresa del poble humil que lluita per sobreviure amb el mínim i venent tot allò que poden…

Moscú és una ciutat bonica, amb edificis ben restaurats i esplèndids, alguns imponents e impactants, com la mateixa Plaça Roja, mundialment famosa, amb el Kremlim omnipresent, o la espectacular catedral de Sant Basili, que veiem a dalt amb la primera foto nocturna.

Magnífica també una de les torres principals del Kremlim, la dedicada al Salvador, el meu patró, porta d’entrada al conjunt monumental, i amb un gran rellotge que dona l’hora oficial de la ciutat.

I igualment la ciutat de Sant Petersburg és una ciutat meravellosa amb els seus carrers plens d’edificis preciosos, el seus monuments i grans palaus, els seus canals i museus, i en especial el famosíssim Ermitage.

Amb les seves inombrables i precioses obres d’art…

O també el més espectacular palau de Pere I, el de Peterhof (Petrodvorec), amb les seves estàtues daurades i les seves fonts i cascades d’aigua que enlluernen a tothom.

Han estat dies de veure tantes i tantes meravelles que ara hem d’assimilar-les, i aprofitant el gairebé miler de fotos que entre tots dos hem fet, anar repassant tant bella experiència i anar relatant i documentant tot allò que poguem i tant bé com poguem, per tal de deixar una bona crònica per a tots els amics, familiars, companys de viatge i altres blocaires que ens segueixen habitualment.

* * *

  • La crònica detallada del viatge per capítols comença  aquí…(01) i podeu seguir els 13 capítols següents en el meu altre Blog (de Blogger), tots ells degudament enllaçats…
Publicat dins de personal | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari

ESCÒCIA: tot fent camí cap a la independència…


Acabem d’arribar de viure una nova experiència…

Del 9 al 17 de juny hem anat amunt i avall per les “highlands”, les terres altes d’Escòcia.

País verd, allà on n’hi hagi, verd i molt verd, però també humit i plujós, per cert.

Això ha deslluït una mica les nostres passejades i visites, però malgrat la pluja, hem pogut gaudir de la bellesa del país, i hem pogut bategar al seu ritme trepidant, compartir els seus neguits i esperances…, ritme que els ha de portar, de ben segur, a un horitzó de més llibertat i independència, n’estic convençut.

La nostra primera etapa va ser la ciutat de Glasgow. Aquesta ciutat està lluitant per alliberar-se de la seva mala fama de ciutat deprimida, malestar social i barris degradats amb joventut sense esperança.

Com a conseqüència, els anys noranta van portar canvis importants a la ciutat. Ara es proposa com una de les ciutats més dinàmiques del Regne Unit, agafant el disseny per bandera per fer aquesta revolució.

Basant-se en el precedent històric de principis del segle XX, quan Charles Rennie Mackintosh i els “Glasgow Boys” van donar vida a la School of Art, s’han construït nous edificis, s’han restaurat palaus i barris sencers, i s’ha donat un gran impuls a la vida cultural de la ciutat.

Glasgow és un centre d’estudis amb tres universitats, la més antiga data del 1451, ubicada en un magnífic edifici d’estil gòtic…

 i també compta amb un centre històric victorià propi d’una gran ciutat -d’una “City”-, grans centres comercials i, sobre tot, extraordinaris museus, com el recentment inaugurat i avantguardista Museu del transport, que visitarem.

 

 * *

Vam arribar a Glasgow el dissabte 9 de juny, al migdia, i un cop ben dinats i instal·lats a l’hotel, vam sortir a patejar la ciutat, plovia, com és habitual al país, i vam fer una visita guiada, una estona amb autocar i després un temps lliure a peu.

 Veiem alguns edificis interessants,

la Gallery of Modern Art

carrers comercials com la Buchanan Street,

la plaça de St. George Square, amb l’Ajuntament (City Chambers, del 1883),

També ens fixem en alguns mitjans de transport força originals i diferents dels nostres…

i una institució important del país…

També anem a conèixer un parc, el Glasgow Green, amb l’edifici del People’s Palace i la seva font monumental…

on descobrim uns cavalls amb les potes peludes que són d’una raça genuïnament escocesa, els Clydesdale horses

A l’endemà, diumenge dia 10, seguirem coneixent la ciutat i seguint la riba del riu Clyde, veurem la part més nova amb alguns edificis de dissenys molt avançats i atrevits…

 

L’auditori anomenat l’Armadillo

i també visitarem el magnífic Museu del Transport on s’apleguen carrosses, cotxes, bicicletes, tramvies, locomotores de vapor, cotxes de bombers, autobusos, vaixells, etc., així com també unes reproduccions d’antigues botigues i carrers del vell Glasgow que són una delícia, i fins i tot una estació de metro amb els seus vagons…

(vegeu una mostra)

 

 

 A continuació visitem la Art Gallery and Museum Kelvingrove, que és un museu eclèctic ubicat en un magnífic edifici del 1901. Té una gran sala central on es conserva un orgue per fer concerts, i diverses sales amb obres dels millors pintors, com el famós Crist de Salvador Dalí -el quadre original-, i d’altres com Rembrandt, Rubens, Botticelli, Cezanne, Van Gogh, Picasso, Matise, etc.

 

 Nosaltres, però, ens vam dedicar a veure i conèixer una novetat per nosaltres, una mostra de l’obra de Charles R. Mackintosh (1868-1928), que fou un extraordinari innovador que va convertir Glasgow en la ciutat britànica del disseny.

La seva obra pertany al moviment de renovació estètica que va tenir lloc entre els segles XIX i XX, al qual se’l va anomenar modernisme, art nouveau i liberty, però l’estil de Mackintosh presenta unes característiques absolutament personals que s’avança a les futures escoles funcionalistes.

El disseny únic de les habitacions i mobles ha estat objecte recentment d’una gran revalorització, fins i tot en la seva ciutat natal, que no va arribar a entendre’l en vida.

(vegeu alguns exemples de la seva obra i dissenys)

 Encara a última hora del diumenge, de retorn cap a l’hotel, vam anar a veure l’edifici de la Glasgow School of Arts, que malauradament era tancada,

 

així com també era tancat el famós saló de té The Willow Tea Room

 

 Fou una llàstima, perquè era a quatre passes de l’hotel Thistle on érem allotjats.

* * *

Aquesta mateixa tarda, abans de tot això, vam fer una interessant visita al Centre de New Lanark, una mena de centre d’arqueologia industrial que fou un experiment social revolucionari al seu temps, però que explicarem en un proper capitol…

Adéu, Glasgow…

  • La crònica continua aquí… (02) en els propers capítols d’aquest viatge que podeu seguir en el meu altre Blog (de Blogger), a través de l’enllaç (02)…

 

 

 

 

Publicat dins de personal | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

ESCÒCIA: New Lanark, World Heritage Site…


Aprofitant la primera tarda plujosa de la nostra estada per terres escoceses ens vam dirigir, a pocs kilòmetres de Glasgow, a conèixer la colònia industrial del segle XVIII i el poble de New Lanark.

 Resulta força difícil classificar un lloc com New Lanark. Si el definíssim com un centre d’arqueologia industrial ens quedaríem força curts, però també els conceptes de “poble model”, “experiment social revolucionari”, “comunitat utòpica”, o “somni d’un idealista” tampoc acaben de transmetre la idea, perquè New Lanark és tot això i molt més.


David Dale la va fundar en 1785 com un poblat industrial de nova construcció, utilitzant la pedra arenisca de la zona per erigir fàbriques de cotó, que operaven per mitjà de la energia hidràulica generada pel riu Clyde, i també va construir blocs de vivendes pels treballadors.

Al 1820 la població tenia ja uns 2.500 habitants i el poble constituia la comunitat industrial de manufactures de cotó més gran del país.

En l’actualidad s’ha convertit en un popular destí turístic per conèixer aquella antiga realitat, una mena d’ecomuseu…

Gràcies a la gestió progressista del gendre de Dale, Robert Owen, que era un filòsof, idealista, socialista utòpic i una mica visionari, i que durà des del 1800 al 1825, New Lanark va adquirir la fama d’una comunitat model. Owen va emprendre la millora i l’ampliació del negoci i va destinar tots els beneficis adquirits a finançar una sèrie de reformes socials i educatives, la finalitat de les quals era millorar la qualitat de vida dels seus treballadors.

Va prohibir que els nens menors d’edat treballessin a les fàbriques de cotó i va establir un innovador sistema d’escolaritat en un dels edificis del poble, conegut com l’Institut per a la formació del caràcter (Institute for the Formation of Character), que comprenia el primer parvulari del món, a més d’oferir també classes nocturnes.

Els càstigs estaven prohibits i es concedia una enorme importància a les activitats musicals, l’art, l’estudi de la naturalesa, la geografia i la història, així com també a la lectura, l’escriptura i l’aritmètica. 

 Les plantes cotoneres van estar en funcionament fins al 1968, encara que les grans rodes hidràuliques que suministraven l’energia a la maquinària foren substiuïdes progressivament per turbines, en consonància amb els avenços tecnològics, i les fàbriques van començar a produir la seva pròpia energia hidroelèctrica en 1898.

Per altra banda, els residents del poble van veure reduït el seu horari laboral, i disposaven d’atenció mèdica gratuïta, un fons per malalties i una mena de caixa d’estalvis, i també podien proveir-se en la Botiga del poble de comestibles i articles d’ús domèstic a preus assequibles.

El poble encara continua habitat, els seus 180 veïns resideixen en edificis georgians que han estat restaurats amb gran sensibilitat i conserven el seu caràcter històric.

Aquest indret, que havia estat fundat durant la Revolució industrial, va continuar sense gaires canvis, almenys en aparença. Per això ha estat declarat Zona protegida pel seu especial interès i en l’actualitat està sota protecció del New Lanark Trust (Fons de conservació de New Lanark).

New Lanark va passar a integrar la llista del Patrimoni Mundial de la Humanitat de la UNESCO, el desembre de 2001.

Avui en dia, amb un muntatge força original, des del “Visitors Centre”, es pot reviure la vida i funcionament d’aquesta singular experiència en la seva època de màxim rendiment i productivitat.

Amb tot, si voleu saber com va acabar aquesta experiència d’un cert socialisme utòpic, visiteu aquest enllaç…

Una visita força recomanable

* * 

No vull acabar aquesta crònica sense deixar constància de la darrera visita que vam fer aquella tarda plujosa de diumenge quan en arribar a Glasgow ens vam traslladar directament a veure la Catedral, dedicada a sant Mungo, patró de la ciutat, però malauradament estava tancada i a més en reconstrucció…

(vegeu algunes imatges)

És la única església medieval del sud d’Escòcia que es va salvar de la fúria destructora que va desencadenar la Reforma.

* * *

Acabem aquí la nostra estada a la ciutat de Glasgow, Escòcia, demà seguirem la ruta cap a les famoses Terra Altes, les Highlands.

Continuaré la crònica dels dies propers que ens portaran cap a Inverness, les illes Òrcades, i finalment fins a Saint Andrews i Edimburg…


Publicat dins de personal | Etiquetat com a , , , , , , | Deixa un comentari

Les Indianes a Barcelona


L’altre dia vam anar a veure la magnífica exposició que el MUHBA (Museu d’Història de Barcelona) ha inaugurat recentment al Saló del Tinell sobre les Indianes, amb el títol de “Indianes, 1736-1847. Els orígens de la Barcelona industrial”.

La Barcelona industrial va estar estretament lligada en els seus inicis a unes teles de cotó estampades que, pels seus orígens asiàtics, van ser conegudes amb el nom d’indianes. 

El desenvolupament d’una important manufactura d’indianes va convertir la capital catalana en una de les principals ciutats manufactureres d’Europa a finals del segle XVIII.

Aquesta manufactura fou capaç de generar  les condicions econòmiques, tecnològiques i institucionals que van fer possible, durant la primera meitat del segle XIX, l’aparició de la industria moderna, i va situar Barcelona entre les ciutats pioneres de la industrialització europea.

L’exposició fa un recorregut didàctic molt ben treballat amb textos, filmacions, documents i altres elements com maquetes industrials, etc. que permeten fer-se una idea molt exacte de tot el que això va representar per Barcelona i per Catalunya.

Especialment per mi fou molt interessant repassar l’origen d’aquests teixits anomenats “indianes”, perquè precisament per la meva experiència laboral al Departament de Cultura de la Generalitat, i més concretament al CPCPTC (Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana), del qual depenia la Fonoteca de Música Tradicional Catalana, havíem entrat en contacte amb aquests teixits tant especials.

Estic parlant ja de fa molts anys, concretament del 1991, que fou quan els meus companys responsables i tècnics de la Fonoteca, van decidir, en el moment de publicar el primer disc, on es recollien les  primeres mostres de música i cançó popular, del ritual de la vida de l’home i del curs de l’any, que la imatge distintiva de les publicacions de la Fonoteca, seria ni més ni menys que diferents mostres de teixits estampats, les anomenades “indianes”. El primer disc fou publicat el desembre de 1991, Sèrie 1: Documents testimonials – Recerca directa, volum 1, i portava per títol: “Música de Tradició Oral a Catalunya”.

Precisament les primeres mostres que es van escollir per a fer les portades dels discs o cd’s que es van anar publicant, van ser triades a partir dels teixits que hi ha a l’arxiu del Museu Municipal d’Estampació Tèxtil de Premià de Mar.

Ja he posat uns primers exemples de les portades dels discs, i ara us en poso alguna més per tal que pogueu comprovar com aquestes indianes, gràcies a les publicacions de la Fonoteca de Música Tradicional Catalana, ja les vam anar popularitzant per mitjà de l’edició de la música i de la cançó popular del nostre país.

 

També adjunto alguna imatge més de les indianes que podreu admirar a l’exposició el dia que decidiu d’anar-hi, la visita de la qual us recomano especialment. 

Estarà oberta fins el 16/12/2012. 

* * *

  • Vegeu una explicació més detallada sobre l’exposició a Todoreh
Publicat dins de personal | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

XIPRE, un comiat amb folklore local… (09)



Teníem encara unes hores lliures per anar cap a l’aeroport de Lárnaca, i vam aprofitar per relaxar-nos als jardins de l’hotel davant del mar…

mentre recordàvem que ahir a la nit a l’hora de sopar, un grup de danses local, ens van obsequiar amb una mostra del seu folklore, i m’ha semblat interessant de posar-vos aquí uns petits exemples perquè també en pogueu gaudir…

El grup folklòric local balla una dansa tradicional, una mena de sirtaki, al menjador de l’hotel Golden Bay de Làrnaca.

El grup folklòric local balla una dansa tradicional, ara sí un autèntic sirtaki, al menjador de l’hotel Golden Bay de Làrnaca.

* * *

Amb aquests mostres del folklore típic de l’illa de Xipre, ara sí donem per definitivament acabada la crònica d’aquest interessant viatge.

Publicat dins de folklore, Làrnaca, Xipre | Deixa un comentari

XIPRE, Limassol, Curium (Kourion) i Omodos… (08)


El penúltim dia de la nostra estada a l’illa anirem a conèixer Limassol, l’antiga Neápolis, nom amb la que se la coneixia durant l’imperi bizantí. És la segona capital més extensa de Xipre. 

Es troba a la costa sud del país, a la badia d’Akrotiri. I és un dels ports comercials més importants del Mediterrani.

 

 L’objectiu aquí serà visitar la majestuosa Fortalesa-castell que avui acull un museu,

i també les elegants galeries del Mercat central, de l’època colonial anglesa.


 

A continuació ens traslladem cap a l’oest per arribar a les ruïnes de la ciutat de Kourion, l’antiga Curium romana.

Una antiga ciutat fundada a mitjans del segon mil·leni a.C. i considerat un dels conjunts arqueològics més importants de la Mediterrània oriental. 

Situada al damunt d’un penya-segat i dominant el Mediterrani, Kourion és potser la ciutat antiga de Xipre amb l’emplaçament més espectacular. Va arribar al seu màxim esplendor a l’època romana com ho demostra el gran estadi, el teatre i les luxoses termes de l’època. 

Es practicava el culte a Apol·lo i a Afrodita, i les dues deïtats tenien els seus temples dedicats.

Crida l’atenció els capitells d’aquest temple d’estil nabateu, coneguts també com a xipro-corintians.

 


 (els capitells d’estil nabateu…)
  Aquesta ciutat va ser una de les joies de l’Imperi romà d’Orient fins que va ser destruïda per un terratrèmol l’any 365 d.C.


Són de destacar la enorme Basílica, el baptisteri i Palau episcopal, la palestra, 
el teatre romà i les termes, 
 (la palestra, segle II a.C.)
 (un detall de la Palestra)
 (la Basílica)
 (en un bell emplaçament)

El teatre romà i les Termes…
 
 (tenia una capacitat per 6000 espectadors)

 (magnífics mosaics de les termes)


i encara les anomenades Cases dels gladiadors amb els seus famosos mosaics de lluites d’Ulises i Aquiles…

* * *
Després d’aquest bany en la història antiga, ens dirigim cap a la muntanya al vessant sud del massís de Troodos, fins al pintoresc poble d‘Omodos, un dels més tradicionals i bells de l’illa, on dinarem 
 i després visitarem el monestir de la Santa Creu 

 i una premsa de vi medieval que encara manté una família del poble i on ens obsequiaran amb un petit tast de vins…

 (record de com tradicionalment premsaven el raïm)
(i el nostre guia Anibal, home simpatiquíssim, que ens acompanyà durant tota la visita a l’illa, natural d’Honduras, però casat amb una greco-xipriota i afincat de fa molta anys a l’illa)


* *
Acabem la jornada tornant al nostre hotel a Lárnaca, i veient com la gran lluna plena de Pasqua ens vol acomiadar dolçament de l’illa…
Demà al migdia agafarem l’avió que ens retornarà cap a Barcelona…
* * *
  • però aquesta crònica encara té un petit colofó aquí… (09)
Publicat dins de Curium, Kourion, Limassol, Omodos, Xipre | Deixa un comentari

XIPRE, el massís de Troodos i la ortodoxia…(07)


Avui, dijous 5 d’abril, anirem a conèixer la regió de la serralada de Troodos, el veritable cor verd de l’illa, amb magnífics boscos de coníferes, xiprers, cedres i també arbres fruiters.

Els cims més alts són l’Olimp (1952 m) també conegut amb el nom de Kionistra, (comparteix el seu nom amb la muntanya més elevada de Grècia considerada la morada de Zeus i de la resta dels déus grecs), Medari (1613 m), Papoutsa (1554 m), i d’altres de menor alçada.
L’exuberància de la flora a Troodos es deu a les seves condicions climàtiques (altitud, moltes pluges, temperatura i geologia). Hi ha a prop de 800 espècies botàniques, de les quals 72 són parcialment endèmiques i 12 són exclusives de Xipre.

Entre els diversos mamífers destaca una subespècie endèmica de mufló (Ovis orientalis, subsp. ophialis), de la qual n’estan molt orgullosos i està protegida, i fins i tot la tenen representada en la seva moneda de 0,05 cts. d’euro. Alguns de nosaltres el vam poder veure tot circulant des de l’autocar.

Durant l’era pre-cristiana el massís va ser utilitzat únicament per l’extracció de minerals, especialment el coure. Més tard, a l’Edat mitjana, molts habitants de l’illa es van anar refugiant a les muntanyes degut a les incursions a la costa dels àrabs i els mamelucs. Això va generar una gran proliferació de monestirs, esglésies i assentaments humans a la muntanya.

La situació dels temples, lluny de l’amenaçada línia de la costa, els va protegir i va convertir a Troodos en un important nucli d’art bizantí. Nou esglésies i un monestir són Patrimoni de la Humanitat, i a més hi ha moltes altres construccions entre les que destaca el monestir de Kikkos, un lloc central de pelegrinatge a l’illa i que visitarem a la tarda.

El llarg itinerari per arribar, sortint de la nostra base a Larnaca, fins als peus de la nevada muntanya de l’Olimp que vèiem a l’horitzó, 

ens fa passar ben a prop de la capital Nicosia, i a mig camí fem una parada a la localitat de Peristerona, on podrem visitar una bonica església ortodoxa dedicada als sants Hilarió i Barnabas, construïda al s. X, que és plena d’icones del segle XVI i alguns magnífics frescos ben conservats…
l’Iconostasi
icona de Sant Jordi
la nau central
icona de la dormició de la Mare de Déu
un magnífic fresc de la Verge
icona de la visita dels àngels a casa d’Abraham
l’absis de l’església de sant Hilari i Barnabas

Després de la breu parada i visita, reemprenem el nostre camí cap a les muntanyes i fem la següent parada a la localitat de Kalopanayiotis on anirem a visitar el monestir de sant Joan, el Agios Ioannis Lampadistis  del segle XI, un dels conjunts monàstics més interessants de Xipre. 

Aquest monestir és únic entre els altres de l’illa perquè gairebé està idèntic a com va ser fundat al segle XIè. L’església està dedicada a Sant Joan, amb la seva tomba i les seves relíquies, i decorada amb pintures del s.XII.

És un edifici magníficament conservat. Té tres capelles que s’ajunten sota una mateixa coberta de dues aigües i té els murs coberts per uns frescos molt acolorits, malgrat els anys, són dels segles XII al XV, en els quals s’il·lustra una bona part de l’Evangeli

(Dues petites mostres extretes d’internet)    

També hi ha una capella llatina, construïda a la meitat del s.XV, decorada amb murals bizantins i textos grecs escrits cap al 1500.


En aquestes aïllades esglésies de Troodos es custodia un llegat únic de l’art sacre bizantí, i alguns dels frescos paleocristians més fabulosos del món.

Des que la Unesco va declarar el conjunt com a Patrimoni de la Humanitat, en la dècada de 1980, s’han restaurat alguns, però encara emociona i interessa més veure aquells que encara conserven una pàtina centenària com és el cas d’aquest de Ioannis Lampadistis.

Els noms dels artistes que van pintar els frescos i icones, la majoria són desconeguts…

* *Seguidament els nostres passos s’encaminen a conèixer el més famós de tots, el monestir de Kikkos, nom vulgar amb el que se’l coneix. És un veritable centre religiós i de pelegrinatge de l’Església Ortodoxa Xipriota, situat al bell mig d’un bosc de coníferes de gran bellesa. 

La germandat del monestir té 900 anys d’antiguitat, i aquest monestir es va transformar en centre espiritual i també va jugar una paper molt important durant la guerra de la independència. També ha contribuit a preservar la consciència històrica i ortodoxa dels xipriotes en els moments difícils que els ha tocat de viure… Una mica és com el nostre Montserrat…




El seu nom oficial complet és Monestir del Reial Sant i Stavropegic de la Panayia de Kikkos. 

El terme “Panayia” significa tota la santedat i és emprat en reverència a la Santa Verge. I s’anomena Reial perquè va ser fundat a través de la contribució financera de l’emperador bizantí Alejo I Comneno, i Stavropegic perquè una creu fou posada en la pedra fundacional, i això, en llenguatge eclesiàtic, significa que el monestir té autogovern en el marc de l’Església Ortodoxa Xipriota.

Va ser fundat l’any 1100, i dedicat a la Mare de Déu. De tots els tresors artístics que conté destaquen els meravellosos mosaics bizantins, i sobretot una icona de la Mare de Déu amb el Nen Jesús, anomenada la Icona Santa, que té la cara recoberta i mai es revelada per desig exprés de l’emperador Alexios, que d’aquesta manera li donà una major rellevància i misteri.Segons apunta la tradició, aquesta icona és obra de l’apòstol Lluc qui la va pintar havent conegut directament a Maria. I així ho representen en algun dels mosaïcs del monestir com aquests…

 
    L’església i el monestir han patit diversos incendis que van causar molts desperfectes en els frescos i els mosaics, i s’han anat restaurant diverses vegades, això fa que la majoria de mosaics que actualment podem contemplar siguin de factura força recent, encara que això no impedeix que els poguem admirar per la seva bellesa i perfecció… 
 Veurem alguns exemples espectaculars que hi ha tot al llarg del monestir i de la galeria superior interior… 
 
 

detall del sòcol de la galeria superior
el bon samarità
retorn del fill pròdig
la pesca miraculosa
 
… a part dels tresors i icones reservats en el propi Museu del monestir 
que no vam arribar a visitar per manca de temps.
* *
Si voleu tenir més imformació sobre aquest important monestir de Kikkos podeu veure aquest enllaç

Amb aquesta interessant visita vam acabar el penúltim dia de la nostra estada a l’illa. 
Demà visitarem Limassol, Kourion i Omodos, per cloure el nostre periple per Xipre
  • La crònica continuarà aquí… (08)




Publicat dins de Monestir de Agios Ionnanis Lampadistis, monestir de Kikkos, Monestirs, Troodos, Xipre | Deixa un comentari

Premi Liebster Blog: aquest blog ha estat seleccionat… Moltes gràcies !!!


Avui he rebut l’agradable sorpresa de que el meu Blog ha estat seleccionat per rebre un premi, el premi Liebster Blog award. I més motiu de satisfacció i d’alegria perquè el guardó l’he rebut de part d’un dels meus blocs preferits i que acostumo a seguir amb especial interès: El Blog dels viatges, que gestiona l’amic Eduard.

El premi Liebster és considerat com el premi del “boca-orella”, funcionen com una cadena i sembla que el seu origen va començar a Alemanya. Són uns premis humils i anònims que ja han donat la volta al món i que converteixen a qui els rep en premiat i jurat alhora, i suposen un petit reconeixement públic de la feina ben feta.
La iniciativa consisteix a premiar de forma simbòlica cinc blogs, reconeixent així el seu esforç i treball en aquest món dels blogs. La dinàmica és força senzilla, i us deixo les normes a seguir en cas que sigueu el receptor d’un d’aquests premis:
1.- copiar i enganxar el logo del premi al bloc, i enllaçar al blocaire que t’ho ha otorgat.
2.- nominar als teus 5 blogs favorits (han de tenir menys de 200 seguidors) i deixar un breu comentari en els seus blocs per fer-los saber que han rebut el guardó.
3.- demanar i esperar que aquests blocaires passin el guardó a altres 5 blogs.
Dit tot això ara resta potser el més difícil i és triar a 5 blogs entre la gran quantitat d’excel·lents que hi ha a la xarxa per destacar-los, i més quan veus que n’hi ha molts que s’ho mereixen, però com que m’he de cenyir a només cinc, doncs em deixaré portar pels sentiments i la intuició, i proposo premiar a alguns dels que dia a dia segueixo i en gaudeixo llegint-los. La meva proposta de premi seria per tant per aquests cinc:
1.- Emili Casademont i Comas, (Girona,1936) periodista i escriptor. Els seus escrits són un prodigi de redacció i bona escriptura. Tracta tots els temes a fons i amb autoritat. Una delícia llegir-lo.
2.- La lectora corrent, l’autora és una biòloga dedicada a la divulgació, i l’edició científica, pero la seva gran capacitat fa que totes les seves aportacions, també les de més rabiosa actualitat, siguin un model d’escriptura i de concreció.
3.- Xiruquero-Kumbaià, aquest és un blog d’un bon amic pel qual tinc una debilitat especial. Prové del món dels excursionistes autèntics, amb una sensibilitat especial en descriure les seves sortides i els paisatges que visita, també amb una marcada tendència poètica, i humorística, ja que ell mateix es defineix com a: una subespècie del “Homo Excursionistae”.
Gaudireu llegint-lo, segur.

4.- Desde la Mediterrània, un blog col·lectiu amb gran varietat de continguts i de temàtiques. Sempre trobareu en aquest blog un tema que us interessarà. L’alimenten un bon grup de blocaires, a la ratlla dels 35, i trobareu temes que van des de la tecnologia fins a la natura, cultura, política i fins i tot la salut. No us el perdeu.
5.- Todoreh, blog molt interessat i de temàtica variada, sempre amè i ben redactat. La seva autora es defineix com a una observadora innata, amb interessos culturals i literaris, aficionada també a la fotografia. Li agraden les Belles arts, badar per la ciutat, fer caminades per la natura i observar els animalons. És també eclèctica i diu que no acaba mai un dia sense haver après alguna cosa dels amics i saludats…
Felicitats a tots els premiats als blogs dels quals els desitjo una llarga vida…!!!
* * *

Publicat dins de blocaires, Blogs, Premis Liebster Blog Awards | 6 comentaris