L’ALGHERO, un somni de l’ESPÍGOL fet realitat…


Feia temps que la Coral Espígol tenia el projecte de poder fer un intercanvi amb alguna coral de l’Alguer, i aquests darrers dies d’abril i primer de maig s’ha pogut fer realitat.

Tot just ahir al vespre, 1 de maig, arribàvem a Barcelona després d’un llarg viatge de moltes hores de navegació a bord d’un vaixell dels Grimaldi Lines, i arribàvem amb el cap i el cor ple de cançons alguereses que havíem après per cantar en aquest intercanvi i que alguna d’elles gairebé s’han

convertit en l’himne oficial del cor, en especial la cançó marinera Lo Nassaiolo, que, com podreu comprovar al llarg d’aquesta crònica, hem arribat a cantar-la per activa i per passiva i en els llocs més insòlits…

La nostra estada va començar amb un breu recorregut pel centre històric de l’Alguer, per conèixer una mica els topants i contemplar alguns dels bells edificis i monuments i també la façana del Teatro Civico on al vespre hauríem de fer el nostre concert.

Vam veure la portalada i campanile de Santa Maria,
el Palazzo Machin, la interessant Chiesa di San Francesco i el seu bonic claustre,
i també la Chiesa de San Michele, i altres elements arquitectònics típics de la ciutat…

El Concert va ser promocionat per l’Instituto Artístico Musicale “Giuseppe Verdi”de l’Alghero, i el cor de noies de l’institut va fer la primera part del concert. La Coral Espígol va fer la segona part en la que dins del nostre variat repertori vam incloure les quatre cançons alguereses que havíem estat preparant i assajant amb anterioritat des de Barcelona per aquesta ocasió.

Van ser: So ben mi ch’a bon tempo (d’Orazio Vecchi, 1150-1605), l’Ave Maria algueresa (d’Antonella Salvietti i Isabella Montanari), Lu país meu (d’Antonio Cao), i Lo Nassaiolo (de Pasqual Gallo)
L’Ave Maria la vam cantar conjuntament les dues corals…

La Marta va poder filmar alguna de les cançons, i una de les més emblemàtiques, i que havíem preparat amb més de “carinyo”, va ser Lo Nassaiolo, sense imaginar que després arribaria a ser l’estrella del viatge…

I aquest va ser el resultat…

* * *

L’endemà diumenge, un cop alliberats de la pressió i del compromís del concert, vam aprofitar els dos dies que teníem per endavant per anar a conèixer alguns llocs interessants de l’illa.

En primer lloc ens vam dirigir a l’extrem nord, al Capo Falcone, a l’extrem de la península de Stintino, per conèixer la platja de la Pelosa, la més bonica de la província de Sassari i una de les més belles de l’illa. La llàstima va ser que el dia era gris i plujós i no vam poder gaudir del tot de la bellesa de l’indret.
la platja de la Pelosa de sorra blanquíssima
Alguns teníem fins i tot la sana intenció de remullar-nos en aquelles aigües transparents però a causa del mal temps, tot va quedar reduït a unes remullades de peus. A poc a poc, però el temps va anar millorant i al final va sortir un sol radiant que ens va permetre fer algunes fotos i alguna pel·lícula que podeu veure aquí sota
Després, per tal de gaudir d’una bona panoràmica de l’indret, ens vam enfilar fins a un mirador proper per fer boniques fotos i allà ben relaxats, la coral va entonar de manera ben informal i espontània la seva cançó preferida… Lo Nassaiolo… (vegeu)





En acabar ens vam dirigir cap a la ciutat de Sassari on dinaríem. Sassari és la segona ciutat de Sardenya després de Cagliari. Fundada a principis de l’edat mitjana pels habitants de Porto Torres que fugien de la costa buscant refugi a l’interior per escapar dels atacs dels pirates. Actualment és un centre agrícola i comercial de relleu, amb solides tradicions culturals en especial en el camp de la música.
Per això, abans d’anar a dinar, al bell mig de la plaça principal, la Piazza Italia, anomenada “salotto di Sassari”, vam voler deixar la nostra empremta musical (vegeu)



Després de dinar vam fer una volta pel casc antic
per conèixer alguns dels seus monuments com la catedral de San Nicola, construïda al segle XV d’estil gòtic aragonès, al segle XVII es va remodelar amb la impressionant façana de pedra calcària
part posterior amb el campanar romànic…
i també vam poder gaudir del magnífic Palazzo Ducale


La tarda, però, no feia més que començar, i de retorn a l’autocar ens vam dirigir a fer una breu ruta per conèixer algunes de les més famoses esglésies romàniques i bizantines del nord de l’illa, totes ben a prop de Sassari.
Se les coneix com les quatre magnífiques de Logudoro (la regió on es troben), i formen part de les millors esglésies romàniques de Sardenya. Nosaltres en veurem tres. No veurem la de Santa Maria del Regno, a la ciutat d’Ardara.

La primera fou la de la Santíssima Trinitat de Saccargia, certament una de les més belles i interessants, que es caracteritza per la seva composició bicolor amb pedres calcàries i basàltiques. Data de primers del segle XII. És una autèntica meravella.

l’absis interior decorat amb frescos…
 
dos detalls de la façana…
A sota d’aquest atri també vam aprofitar per cantar un parell més de cançons del nostre repertori
Diu la llegenda que una vaca anava tots els dies a pastar per allí i de pas donava la llet als monjos, per això en un dels capitells de la façana hi ha la vaca representada. El nom de l’església en sard és “sa vaca arza”, que vol dir la vaca de pell tacada.
La segona fou San Michele de Salvenero, d’estil llombard, toscà i pisà, encara que al s.XVIII se li van afegir dos edificis adossats que li resten part del seu encant original.

La tercera i última església que vam visitar fou la de San Antioco de Bisarcio, es troba situada damunt d’un turó que li dona una gran perspectiva. Va ser la seu de la diòcesi de Bisarcio del 1065 al 1503.

Aquest monument és la que té les escultures i decoracions més luxoses de les quatre esglésies que formen el conjunt.

detall de la façana…


Aprofitant la bona acústica de l’església vam posar-nos a cantar també un parell més de cançons…



Si us penseu que aquí es va acabar la jornada…, doncs no, encara vam tenir ànims per sortir al capvespre pel centre de l’Alguer a cantar espontàniament algunes cançons més. L’èxit va ser total perquè algunes persones alguereses se’ns van acostar visiblement emocionades, especialment quan van sentir que cantàvem Lo país meu o Lo Nassaiolo… En total vam cantar una mitja dotzena de cançons en tres llocs diferents de la ciutat i el seu casc antic.

 * * *
L’endemà, dilluns 30, ens portaria noves emocions i experiències que si encara no esteu cansats de llegir, podeu seguir en el fil d’aquesta crònica…
Aquest matí teníem programada una visita ben especial. Anar a la Grotta di Nettuno, situada a l’espectacular Capo Caccia, un bloc de gairebé 200 metres d’alçada de roca calcària situat a la punta exterior d’una península que s’endinsa en el mar.

La baixada a la cova es fa per un espectacular accés tallat a la roca,

com una mena de camí de ronda, però format per 652 esglaons que baixen vertiginosament fins arribar gairebé a tocar l’aigua,

i quan et trobes com nosaltres, que bufa el vent i fa esclatar l’onatge contra les roques, és viu una experiència inoblidable… (vegeu)

L’accés a l’interior de la cova també té la seva complicació, hi ha un pas estratègic en el qual has de baixar uns pocs graons per passar un pas de roca a ran d’aigua que pot ser batut per la força de l’onatge, i còrrer cap al davant per enfilar-te per l’escala que t’introdueix dins la cova.
Nosaltres ens hi vam trobar amb aquesta experiència i és realment emocionant.
Vegeu l’home encarregat de la seguretat, que és qui controla l’anar i venir de la força de la onada, i dóna l’ordre oportuna per quan has de passar, corrents corrents i enfilar-te ràpidament a l’altre cantó.

I vegeu què passa just uns segons després d’haver passat el pas estratègic, i com la força de l’onada escombra totalment el pas…

L’aigua del mar s’escola per aquí i per altres obertures i forma un bonic llac interior d’aigua salada.
L’aspecte de la cova i de les seves sales és força bonic, ni més ni menys que altres coves que pogueu conèixer, i en un itinerari guiat la vam recórrer en cosa de mitja horeta.

Malauradament a dins la cova no vam poder entonar cap de les nostres cançons, ja que la guia ens ho va impedir adduint problemes d’horari i també perquè va dir podíem causar un maremoto…!!, guai no?.

De fet, un cop vam sortir tots nosaltres, ja van tancar l’accés a la cova a causa de l’increment  cada vegada més notable de la força de les onades.

El camí de pujada es fa molt més feixuc a causa dels 652 esglaons, però en fer-ho més lentament ens va permetre gaudir més relaxadament del paisatge,

i de les gavines que vorejaven el camí, una d’elles amb el seu pollet i tot,

i també ens va permetre tornar a cantar en un petit replà a redós d’una bauma, la nostra cançó preferida… (vegeu)





Penso que la cançó va quedar tant bé, que els Deus de l’Olimp, o potser el mateix Neptú (Nettuno) ho van sentir i ens van enviar una tronada just en acabar la nostra interpretació… Era un senyal d’aprovació o de reprovació..?, per si de cas, vam acabar de pujar les escales ben depressa i esbufegant d’alló més.

Un cop recuperats de l’esforç, reemprenguerèm el nostre camí, aquest cop per anar a visitar un dels famosos jaciments arqueològics de l’illa, el Nuraghe de la Palmavera.

esquema de com era un poblat d’aquest tipus…

Aquests Nurags són un símbol de Sardenya, originaris del segon i tercer mil·leni a.C. i n’hi ha uns 7.000 per tota l’illa. Aquest és un dels més ben conservats.

la cabana de reunió…


Són una mena de torres megalítiques de forma troncocònica, amb base circular, construïdes amb grans pedres (tipus igloo) – vegeu l’enllaç

* *
Després d’aquest intens matí tothom va anar a dinar per lliure, i després d’una bon ruixat i d’una bona migdiada, ens vam retrobar tots altre cop, per reviure ara el plat fort de la jornada…
Anem a l’Schola de música per participar en un Taller de cançons, a càrrec de Claudio Sanna

Aquí el Claudio ens parlà de l’evolució de la cançó catalana a l’Alguer a través dels segles , des de les antigues balades de l’edat mitjana d’origen català, fins a les cançons populars del 1800 i 1900, per arribar a les cançons melòdiques d’influència napolitana i a les cançons de taverna i d’autors contemporanis.

Ens va fer escoltar alguns documents sonors originals de gent gran que cantava cançons tradicionals, i finalment ens va obsequiar amb unes magnífiques interpretacions d’algunes cançons alguereses que per la seva bellesa i pel seu interès, m’ha semblat oportú i interessant reproduir-les aquí…

En primer lloc i amb una gran sensibilitat musical i interpretativa ens va cantar l’Ave Maria (d’Antonella Salvietti – Isabella Montanari)

Després ens cantà un parell de cançons satíriques i de taverna: la primera d’elles
La creació (de Pino Piras)

la segona va ser la cançó de taverna Debaixi lo Canò  (de Sartore-Gabal)

Li vam demanar a en Claudio que ens cantés la seva versió de Lo pais meu (paraula i música d’Antoni Cao) que tantes vegades vam interpretar també nosaltres durant aquests dies i també en el concert.

I finalment el Claudio ens va interpretar una bella cançó:
Cor meu (text R.Catardi – música C.Fadda), una autèntica delícia…

* * *
Guardarem un bon record d’aquesta experiència per terres de l’Alguer, i també guardarem unes boniques cançons que la coral interpretarà moltes vegades més a partir d’ara.

I mentre amb una certa enyorança, fem un comiat simbòlic d’aquesta terra algueresa que guardarem al cor amb simpatia…

i també dels seus habitants…

…tot tancant els ulls, podem escoltar la bonica cançó que el Jordi Albesa ens ha fet arribar, Mariner, amb text i música popular, i arranjament de Claudio G. Sanna,
i interpretada també per ell mateix i per la Maria del Mar Bonet.
(escolteu-la aquí)

* * *

Desitjo que hàgiu gaudit amb la lectura d’aquesta crònica, rememorant els dies passats a l’Alguer, tal com jo he gaudit redactant-la…

… Però com que els membres de la coral Espígol som tant entusiastes, tant enrotllats, i tant irreductibles, no podíem acabar el viatge sense posar-nos a cantar en la mateixa sala d’espera del vaixell Grimaldi just abans d’arribar a Barcelona…
Gairebé una hora esperant que van servir per repassar repertori i cantar a “cor que vols” tot allò que ens va venir de gust…




* * *

  • Barcelona, 2-4 de maig 2012.

Quant a el sorro-contrapunt

Home, 75 anys, feliçment jubilat, i blocaire convençut...
Aquesta entrada s'ha publicat en Alghero, Alguer, cançó popular, cançó tradicional, Claudio Gabriel Sanna, Coral Espígol, L'Alguer i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s