Per terres de Castella… (04) – Alba de Tormes i Salamanca


– La història comença aquí…

El darrer dia de la nostra estada per terres de Castella ens encaminem cap al nord a visitar Alba de Tormes i després Salamanca.

El paisatge totalment nevat ens acosta ens pocs kilòmetres a la població. La llarga història de Alba de Tormes (que podeu consultar aquí) ens porta fins al període 1429-1430 quan les guerres entre els infants d’Aragó i de Castella es resolen amb la victòria dels castellans i provoca que el “señorio” se cedeixi a la nissaga dels “Álvarez de Toledo”.

El primer senyor de la família dels Alba, será des del 4 de març de 1430, don Gutierrez Álvarez de Toledo (Bisbe de Palencia). A la seva mort el 1446 la villa l’heretarà el seu nebot, don Fernando Álvarez de Toledo “El Viejo” senyor de Salvatierra i primer Conde de Alba. Don García succeeix al seu pare en l’any 1464, afegint a la casa la dignitat “ducal” a partir de 1469, per concessió d’Enric IV de Castella.

A finals del segle XV (1488), pren possessió del ducat Don Fadrique Álvarez de Toledo, cosí dels Reis Catòlics (del qui ja hem parlat en la crònica de Piedrahita, aquí), i que també va ostentar el “Señorio de Valdecorneja”. Finalment aquest don Fadrique el va cedir al seu nét Don Fernando Álvarez de Toledo, més conegut com el “Gran Duque de Alba”, por les seves gestes bèliques i per el seu interès en favor de les arts i les lletres.

La villa durant el segle XVI desarrolla la vida cultural més fèrtil de la seva història de la mà del III Duque de Alba i de Teresa Sánchez de Cepeda y Ahumada, Santa Teresa de Jesús.

Destaquen en aquesta població tres monuments importants. El Castell dels Duques de Alba, iniciat el 1430 i acabat al segle XVI, que va ser sempre residència dels Duques. Actualment només resta l’austera i imponent “Torre del Homenaje”.

El Convento de la Anunciación fundat el 1571 per Santa Teresa de Jesús, i en el que va viure els darrers quinze dies de la seva vida. I on va morir en la seva cel·la del convent, el 4 d’octubre de 1582.

Aquí es conserva el seu cos incorrupte, i en un petit museu les dues relíquies més venerades de la santa, el braç esquerra i el cor.

La Basílica de Santa Teresa, temple inacabat d’estil neogòtic, del segle XIX, concebut per Enrique Vargas Repulles per acollir les restes de la Santa i també els milers de peregrins que hi acudeixen per visitar-la.

Són notables artísticament, tant la portalada del Convent amb l’escut dels fundadors,

com la de la Basílica, amb l’artística Assumpció de Nostra Senyora al centre, i el Pare Etern en la part superior.

Acabades les visites sortim d’Alba de Tormes, i ens encaminem cap a Salamanca a dinar.

A la tarda ens espera la monumental ciutat i tots els seus tresors… i un fred que pela…!!

***
A les tres en punt de la tarda ens reunim amb la guia local i començem la visita de la ciutat per l’emblemàtica Plaza Mayor, que probablement sigui una de les més belles d’Espanya.
Després el recorregut per la ciutat ens portarà a conèixer la fabulosa Universitat Pontificia, la famossíssima “Casa de las conchas”, l’església de San Martín, els edificis de la Universitat de Salamanca, la Catedral nueva i l’esplèndida Catedral vieja romànica.
(us poso també aquest magnífic enllaç on trobareu més informació detallada dels dos extaordinaris monuments).

En parlarem una mica més en detall de cada una d’elles, amb tot, com que tots aquests monuments són mundialment coneguts, tampoc m’estendré massa, i com que una imatge a vegades val més que mil paraules, posaré molta més imatge que literatura. Vinga, som-hi doncs…

Què en podem dir de la magnífica Plaça Major de Salamanca…

Es d’un estil “churrigueresco” variant del barroc que es caracteritza per la seva ornamentació i detall.
La seva construcció es començà a gestar el 1729 quan Felip V visità la ciutat i va decidir recompensar-la amb la construcció d’una plaça singular, en agraïment a Salamanca per la seva causa en la guerra de successió.

Segona visita, ens aturem davant la famosa “Casa de las Conchas”, però a la nostra esquena no podem ignorar la magnificent façana de l’església dels Jesuïtes de la no menys immensa Universitat Pontificia

Girem doncs la vista per contemplar la façana de la Casa de las Conchas.
És un palau urbà representatiu de la nova noblesa cortesana del segle XVI.
L’edifici es construí per encàrrec de don Rodrigo Maldonado de Talavera, cavaller de l’Orde de Santiago. La seva façana està decorada amb més de 300 petxines i múltiples blasons i escuts…


Al seu interior trobem el pati d’una gran originalitat i bellesa, simbiosi d’elements medievals, mudèjars i renaixentistes. Destaquen els arcs mixtilinis, propis de Salamanca, amb columnes de marbre blanc de Carrara. Els balcons són decorats amb motius de clara influència mudèjar i les flors de Lis dels Maldonado.


La Universitat de Salamanca és la següent etapa.


Allà davant dels magnífics edicifics i la portalada dels “Studii Salmantini”,


la guia ens explicà amb emoció continguda, davant les portes del rectorat, avui anomenat la Casa de don Miguel de Unamuno, els fets que van ocòrrer el 12 d’octubre de 1936, durant l’acte d’obertura del curs acadèmic al Paranimf de la Universitat, que li van costar a Unamuno la seva destitució com a rector. Com que aquest fet l’ha fet constar la Marta en el seu bloc Todoreh, us remeto a la seva explicació.

I ara toca parlar de les dues catedrals de Salamanca, la nova i la vella.
Al començament del relat de Salamanca ja he posat uns enllaços que donen moltíssima informació sobre aquests dos monuments tant importants. Ara ampliarem una mica els detalls i veurem algunes imatges.

La catedral nova és, juntament amb la de Segòvia, una de les dues últimes catedrals d’estil gòtic que es construeixen a Espanya. Aquesta nova es va construir continuant amb el gòtic tardà dels seus orígens, entre els segles XVI i XVIII, amb algunes interrupcions, i es va acabar en 1733.
L’interior de la catedral és mol semblant al de la de Sevilla, amb unes dimensions i alçades força notables.


La catedral va patir efectes devastadors a causa del famós terratremol de Lisboa del 1755. Després del terratrèmol es va haver de refer l’espectacular cúpula.


Com a cosa curiosa d’aquesta catedral gòtica cal destacar que en una de les filigranes de pedra que adornen la portalada de la seva façana nord, trobem ni més ni menys que un eixerit “astronauta” del segle XVII (?)…, un dels misteris més ben guardats de la ciutat de Salamanca…

***
Toca ara parlar de la fantàstica Catedral vella. Curiosament, del nombrós grup que anàvem, només nosaltres i alguna altra persona vam voler entrar a visitar-la.
Potser perquè feien pagar 3’50€ d’entrada ?. Les meravelles que vam poder contemplar al seu interior valien ben bé la pena…!!!

Impressiona d’entrada la sobrietat de la nau central,

i de manera molt especial l’espectacular Retaule major, un dels monuments més interessants pel coneixement del Renaixement del segle XV en l’escola florentina. Va ser acabat l’any 1445 i és d’autor desconegut, encara que s’atribueix a Nicolás Florentino, en especial la bòveda superior amb l’escena del Judici final. La resta de les 53 taules que el componen s’atribueixen als artistes italians germans Delli.

Al centre del retaule hi ha una imatge de la Virgen de la Vega, patrona de la ciutat, una de les joies més admirades de tota Espanya. Es d’estil romànic de la segona meitad del segle XII.
Mireu quina meravella…

Situats davant de l’altar al mig del creuer, i aixecant la vista enlaire, podem contemplar el magnífic cimbori interior

que és un dels elements culminants d’aquesta catedral, ja que exteriorment és una autèntica filigrana. Es pot afirmar que el cimbori de la catedral vella de Salamanca és un dels tres més originals cimboris catedralicis del romànic espanyol. El més original i simbòlic és el de la catedral de Zamora, per ser el primer, però no hi ha dubte de que el Salmantí el supera en la seva bellesa i elegància.

El cimbori de Zamora seria el precursor, el de Toro la decadència, i aquest es pot considerar el més perfecte de tots.
Se l’anomena la “Torre del gallo” pel seu penell en forma de gall que corona la cúpula.

Però les sorpreses no s’acaben amb aquest parell de joies espectaculars, al seu interior s’amaguen encara una sèrie de capelles i obres d’art que intentaré presentar breument.

Als peus de l’església i costat esquerra hi ha la Capella de San Martín, on destaquen dues pintures murals romàniques on hi ha alguns sepulcres de bisbes com el del fundador Pedro Pérez, i trobem un conjunt de pintures murals on destaca el Pantocràtor, flanquejat pel Judici Final i la Resurrecció.

Aquests frescos van ser pintats per Antón Sánchez de Segovia en 1262, i són pintures considerades de les més antigues d’Europa d’autor conegut.

En el braç dret del creuer trobem alguns sepulcres dels segles XII al XV de diversos personatges benefactors de la catedral, entre els que destaca el més ostentós del Chantre Aparaicio.

En la part del claustre primitiu que no va ser destruïda pel terratrèmol de Lisboa del 1755, hi ha diverses capelles que contenen tresors interessants…

La capella de Talavera o de Sant Salvador, la de Santa Bàrbara, la de Santa Catalina, la capella de Anaya, i les sales capitulars que actualment s’usen com a Museu catedralici.
Per no cansar-vos massa, us remeto a l’enllaç anterior de la Catedral Vella on podreu trobar informació sobre aquestes capelles…

Només parlaré de la dels Anaya, que ella per si sola és com un petit museu, ja que conté tres peces d’una categoria extraordinària:

1) el sepulcre d’alabastre amb figura jacent del fundador, amb uns magnífics relleus del segle XV, d’autor anònim de la vall del Rhin, i està envoltada per una preciosa reixa gòtica amb certs tocs platerescos d’altíssima qualitat artística on es por llegir aquesta inscripció:
“Aquí yace el señor don Diego de Anaya, obispo de Salamanca y arzobispo de Sevilla, fundador del insigne Colegio de San Bartolomé…”.

2) l’orgue és un dels més antics d’Europa del segle XIV, i està col·locat sobre una tribuna mudèjar del segle XVI.

3) els sepulcres de don Gutierre de Monroy i doña Constanza de Anaya, de començaments del s.XVI, d’autor desconegut i dels més bells del renaixement. El sostre de la capella també destaca per la seva filigrana estrellada.

I finalment un apunt sobre les sales Capitulars del claustre que, convertides en Museu catedralici, contenen quadres força destacats, en especial obres de Fernando Gallego pintats durant la segona meitat del segle XV.

Destaca el tríptic del martiri de Santa Catalina, en estil flamenc, de Fernando Gallego

També és notable un altre pintura del mateix autor, el naixement de Crist

I un parell més d’obres atribuïdes a Pedro Bello, deixeble de Fernando Gallego,
un Sant Andreu

i els apòstols Sant Pere i Sant Pau,

obres que es poden datar al voltant de l’any 1500.

* * *
Acabada la visita guiada, i en el poc temps lliure que ens va quedar, encara vam aprofitar per veure un dels temples romànics més singular de Salamanca i del romànic espanyol, el de San Marcos el Real, la planta exterior del qual és perfectament circular.

Marxem finalment de Salamanca amb recança, pensant que haurem de tornar algún dia per assaborir amb més calma la quantitat d’art i de romànic que encara no hem pogut veure…
Amb nostàlgia i les llums del capvespre diem adéu a alguns dels seus edificis emblemàtics i a la seva bella Plaça major.


* * *
L’endemà al matí ens acomiadem de l’hotel de Barco de Ávila i d’aquells paisatges bucòlics i nevats per fer ruta cap a l’aeroport de Barajas, on des de la T4, un avió de Vueling ens tornarà altre cop a casa…

* * *
A partir d’ara, i per tal de treure’ns de sobre la mala fama que tenim de no parar, sempre de viatge, haig de confesar que, de moment, no en tenim cap altre en perspectiva…, per tant, si a partir d’ara no em dedico a parlar de com està el finançament de Catalunya, tema misteriós que sembla perdut en la nebulosa del temps, penso que no hi haurà emocions fortes.

Per què, algú sap que dimonis ha passat amb els terminis, amb els incumpliments, amb els ajornaments, amb les mentides i amb les aixecades de camises que cada dia ens fan el polítics del país…?
Ai, ai, ai, que comencem a posar-nos de mala gaita.

(Penso que serà millor començar a projectar algun nou viatget… Sí, si, si,…)

* * *

ara sí que definitivament aquí s’acaba aquesta història…
Anuncis

Quant a el sorro-contrapunt

Home, 76 anys, feliçment jubilat, i blocaire convençut...
Aquesta entrada s'ha publicat en General i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s