AMALFI, i la “Costa Divina”, amalfitana… (10)


(La sèrie comença aquí...)

La costa Amalfitana és la part més meridional de la Península sorrentina, un sortint muntanyós amb les vores plenes de penya-segats, que constitueix el braç meridional del golf de Nàpols.

Aquest tros de costa és una delícia constant, un petit tros de paradís que pren el seu nom de la seva principal població, Amalfi, i també són destacables les poblacions de Positano i Ravello

que atreuen a multitud de gent per seu irresistible atractiu.
No en va els italians l’anomenen la “Costa Divina”,

però no cal oblidar que aquest és un dels llocs de vacances més populars i cars d’Europa. Millor visitar-la fora de la temporada alta si es vol gaudir plenament i amb tranquil·litat de la seva bellesa.

Els pobles semblen penjats a les roques i a punt de caure al mar.

Llarguíssimes escales baixen a les cales profundes que s’obren espai entre les roques, les terrasses són plenes de llimoners, jardins exhuberants,

i magnífiques vistes sobre les aigues blau turquesa

i sobre les muntanyes dels Monti Lattari que conformen aquesta península.

Tot això ho podem veure des de la sinuosa i estreta carretera que recorre tota la costa desde Sorrento fins a Vietri sul Mare,

una de les rutes més atractives d’Itàlia, però no apta per gent amb vertígen…

Vam tenir la sort que la nova guia que ens acompanyava aquell dia, la Patrícia –molt simpàtica per cert- va tenir l’encert de proposar-nos de fer una part del recorregut de la costa per mar. Així, doncs, després de la visita no massa interessant a la Grotta dello Smeraldo (de l’esmeralda), vam agafar una barca tipus golondrina,

que ens va portar al llarg de la costa fins a la localitat d’Amalfi on dinaríem.

Val a dir que aquest tros del viatge va ser magnífic i vam poder contemplar des del mar una perspectiva diferent i molt més espectacular del que realment és aquesta inexplicable costa, que s’ha de veure i viure en directe. Les paraules i les fotos queden curtes davant de tanta bellesa.

A part d’alguna de les fotos que ja he anat intercalant fins aquí, penso que val la pena adjuntar, com he fet anteriorment, la possibilitat de veure totes les fotos (160) que vam poder recollir des de terra –la majoria des de l’autocar- i des del mar, d’aquesta impressionant costa…

Vegeu els àlbums aquí sota

La costa Amalfitana -des de terra-

La costa Amalfitana -des del mar-

* * *

Dinem a Amalfi, i després de dinar anem a visitar, alguns el poble, i altres el Duomo, la seva important catedral.

Amalfi és rica en monuments perquè va ser una de les quatre potents repúbliques marineres que a l’edat mitjana (839-1135) va establir relacions fecondes amb altres països, en especial amb l’Orient.

Testimoni del seu passat gloriós és el conjunt monumental de la seva Catedral que inclou el Claustre del Paradís, la Basílica del Crucifix, la Cripta de Sant Andreu i la Catedral, dedicada a l’apòstol Sant Andreu –patró de la ciutat-.

Una llarga escala de 57 graons del 1728, ens porta fins a l’atri preciós de la Catedral.

La façana actual es va acabar el 1891, substituint la façana barroca que es va enfonsar al 1861. La façana està coronada per un timpà amb mosaics daurats amb una escena de l’Apocalipsi de Sant Joan i un Crist assegut en un tron. Tota la façana és força espectacular.

El claustre del Paradís és l’antic cementiri dels nobles d’Amalfi, edificat entre el 1266 i 1268. Podem admirar l’encant dels arcs entrellaçats d’estil oriental sostinguts per 120 fines columnes.

Dins el claustre hi ha restes de mosaics bizantins, i frescos de la segona meitat del 1300.

La Basílica del Crucifix, el nucli de la qual data del 596, és actualment dedicada a museu on s’exposen peces d’autèntic valor artístic.

La Cripta és el cor d’Amalfi, perquè aquí es conserven el cap i els ossos de Sant Andreu, el primer deixeble de Jesús. Avui la cripta té forma barroca del 1600,

i és d’admirar la volta pintada al 1660 amb escenes de la Passió de Jesús.

En l’altar central hi ha una gran estàtua de bronze de Sant Andreu, obra de Miquel Àngel Naccherino, florentí (1604), que va ser deixeble de Miquel Àngel Buonarroti.

L’interior de la Catedral de forma barroca és del segle XVIII, i amaga la primitiva església d’estil romànic. Té marbres policromats i el sostre amb cuarterons també policromats que li donen un aspecte fascinant.

* * *

També aquí adjunto un àlbum amb totes les fotos d’aquest conjunt força singular que constitueix aquest Catedral d’Amalfi.

Amalfi – la Catedral

Després de la visita d’Amalfi, seguim la ruta per la cornisa de la costa veient a vista d’ocell la resta de pobles, Atrani, Minori, Maiori, Cetara, i finalment Vietri sul Mare, famós per les seves ceràmiques, però que no poguérem visitar a causa de la impossibilitat d’aparcar el gros autocar que ens transportava. Una autèntica llàstima…!!

Finalment, carretera, migdiada i retorn a Napoli…

* * *

Demà, l’últim dia d’estada a Nàpols, anirem al Palau Reial de Caserta i Caserta Vecchia…

(La història continua aquí… 11)

Anuncis

Quant a el sorro-contrapunt

Home, 76 anys, feliçment jubilat, i blocaire convençut...
Aquesta entrada s'ha publicat en General i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s