Santuari de Guadalupe – Trujillo (03)


Avui diumenge 20/01, tercer dia de la nostra estada per terres extremenyes ens anem a visitar el Santuari de Guadalupe, la patrona d’Extremadura. I a la tarda farem cap a Trujillo, la ciutat dels conqueridors.

Tornem a sortir amb aquella boira espessa que ens acompanya cada matí…
i enfilem la carretera en direcció en primer lloc cap a la serra de Montánchez, d’on surten els millors pernils ibèrics d’aglà, amb D.O., que comparteixen la fama de ser els millors de la península en competència amb els Jabugo de Huelva i els Guijuelo de Salamanca.

Ens sorpren pel camí veure grans extensions de camps d’arròs inundats, i l’explicació és l’aigua que arriba des del gran embassament d’Orellana a través d’un espectacular viaducte.

Aquí es comencen a veure grans cooperatives hortofrutícoles que van anar sortint a partir de la creació d’una sèrie de pobles de repoblació, fruit del que aleshores, l’any 1952, es va anomenar “el Plan Badajoz”. A l’ombra d’aquest pla van néixer pobles com Valdelacalzada, Pueblonuevo del Guadiana, Valdebotoa o Villafranco del Guadiana

Alguns d’aquests pobles van prosperar i altres van fracassar. L’obra social més espectacular i important, va ser el moviment de personas a conseqüència de la construcció de 6.000 vivendes familiars per tal de consolidar-les com a empresaris agrícoles.

Deixem enrera la zona regada per les aigües del Guadiana, i ens enfilem cap a la Serra de Guadalupe per visitar el monestir.

Es diumenge i està força animat, ni punt de comparació però amb les gentades que visiten el monestir de Montserrat. El Real Monasterio de Santa Maria de Guadalupe ens apareix com una mena de fortalesa, com un castell fortificat.

El conjunt d’edificis que constitueixen la basílica, el monestir, la sagristia i les altres dependències i residències, és una barreja d’estils arquitectònics, gòtic, mudejar, renaixentista, barroc i neoclàssic. També és lloc declarat per la UNESCO, Patrimoni de la Humanitat, el 1993.

La devoció a la verge de Guadalupe és molt extensa al Nou Mon, a ran del lligam que va tenir el santuari amb Cristobal Colon, i durant el temps de la incorporació d’Amèrica a la corona espanyola, a través dels conqueridors, colonitzadors, pobladors i altres personatges indians.

La Verge de Guadalupe va ser declarada Patrona d’Extremadura en 1907.

Un any després, el 1908, l’Ordre Franciscana va rebre l’encàrrec de restaurar la vida religiosa i la fe dels pelegrins. La imatge d’estil romànic, pertany al grup de Verges negres de l’Europa occidental dels segles XI-XII.

La visita a les diferents estances, dependències i museus del conjunt, és una visita guiada. En cap moment pots anar per lliure. La vaig trobar francament encarcarada, amb un estil diguem-ne, anticuat. Tenies la sensació d’estar en una escola conduït per un mestre no massa simpàtic i que et vigilava contínuament perquè no fiquessis el nas allà on ell no volia. Et fan passar d’una estança a una altra, obrint i tancant portes. Inicialment ens van tancar a tot el grup en una mena d’habitació fosca… cinc minuts esperant que arribés el guia. Després visita al museu dels brodats, casulles dels segles XV-XVI, i portes tancades.

Alguns ens vam quedar a fora disfrutant del magnífic claustre mudéjar.

Després al museu de llibres de cor, incunables amb il·lustracions dels segles XV-XVI, i portes tancades. A continuació el museu de pintures i escultures, on destaquen principalment tres quadres del Greco, la Coronació de Nostra Senyora, San Pere i Sant Andreu, també vuit teles de petit tamany de Francisco de Zurbaran, un Crist crucificat en marfil, atribuït a Miquel Àngel, i altres peces escultòriques de molt valor…, ï amb les portes ben tancades…

L’estança més espectacular va ser la Sagristia, edificada els anys
1636-1645, obra barroca amb pintures al tremp, de Manuel Ruiz
i fray Juan de la Peña, i que conté una esplèndida col·lecció
de vuit grans quadres de Zurbaran.

Al fons hi ha la capella de Sant Jeroni, també amb tres magnífics quadres del mateix Zurbaran, pintor extremeny de Fuente de Cantos.

I per acabar la visita guiada, finalment una estança molt particular, el Reliquiari tresor de Nostra Senyora. De forma octogonal, construïda a finals del s.XVI, conté molts tresors artístics, custòdies, corones, mantells, i infinitat de reliquiaris en forma de braços, de bust, i d’altres formes diverses.

L’experiència final va ser la visita, aquest cop lliure i voluntària, al Cambril de la Verge, on un frare franciscà, amb una dicció una mica teatral i molt lenta ens va donar una explicació detallada de les qualitats del recinte, abans de entreobrir l’estança on es venera la imatge de la Verge de Guadalupe.

El cambril de la Verge és realment una peça força espectacular i decorat amb riquesa. Destaquen sobre tot les nou pintures que representen la vida de la Verge Maria, obra de Lucca Giordano, que els pintà per encàrrec del rei Carles II.

(vegeu tota la informació més detallada aquí, en el capítol Art de la web del monestir)

* * *

Anem a dinar, i tindrem ocasió de provar les famoses “migas” extremenyes.

* * *

Després de dinar, camí de Trujillo, travessem la regió de Les Villuercas – Los Ibores, famosa per la seva mel i el formatge de cabra amb D.O.
Després de fer una mica de becaina amb el rum rum de l’autocar, arribem a la ciutat de Trujillo.

La ciutat conserva una zona monumental de les més destacables d’Extremadura amb Palaus del segle XV, amb galeries obertes a l’exterior, grans escuts, balcons de cantonada (o prenyats), i patis enormes. La seva plaça Major és d’una gran monumentalitat on destaca de manera notable la gran estàtua eqüestre del conqueridor Francisco Pizarro.

Damunt de la plaça s’alça l’Església de San Martín, construïda entre els segles XIV y XVI.

El temple, d’una sola nau i volta de creueria, conté a l’interior diverses capelles laterales renaixentistes.

Al costat d’aquesta església es troba el Palacio de los Duques de San Carlos, del segle XVI. Es característica en aquesta construcció un balcó de cantonada “esquinado” i l’escut d’armes de la família Vargas-Carvajal.

El Palacio del Marquesado de Piedras Albas és un altre dels edificis nobles que donen a la plaça. Aquesta casona renaixentista, obra de Pedro Suárez de Toledo, ocupa les porxades conegudes com les “del pan” i destaca pels seus tres arcs bellíssims.


Un dels més destacats d’aquest entorn és el Palacio de los Marqueses de la Conquista o del Escudo. La seva construcció, en 1570, va ser pagada per Hernando Pizarro. En la seva façana es troba un balcó de cantonada “esquinado” amb una decoració plateresca molt rica i dues columnes abalaustrades. El conjunt està rematat per l’escut de Francisco Pizarro.

En els carrers empedrats que surten de la plaça hi ha altres residencies nobles, com la Casa del Peso Real o de los Chaves Cárdenas, gòtica amb afegits renaixentistes, o el Palacio de Juan Pizarro de Orellana, del segle XVI.

El casc històric de Trujillo compta amb dues esglesies molt destacables, la de Santa María la Mayor i la de Santiago, ambdues de l’època Medieval. El temple de Santa María està considerat com un dels més bells exemples del romànic a Trujillo.
L’edifici, aixecat damunt d’una antiga mesquita àrab, poseeix a l’exterior diverses portalades medievals i una torre corresponent al romànic tardà.

En l’interior es poden admirar las voltes de creueria que cobreixen una estructura de tres naus,

i sobretot destaca un retaule gòtic realitzat per Fernando Gallego en 1480, i que està considerat com un dels millors d’Extremadura.

Dominant la ciutat s’alça el Castillo árabe califal (ss. X-XI), construït durant l’época de major esplendor del Califato de Córdoba. L’edifici destaca per les seves belles torres albarranas i pels dos aljubs (cisternas) que es troben en el seu pati d’armes.

En la part sur del baluart s’alça el Santuario de la Virgen de la Victoria, patrona de la ciutat.

Trujillo és la primera etapa de la Ruta de los Conquistadores, coneguda amb aquest nom per recòrrer el bressol dels il·lustres personatges lligats amb el Descobriment d’Amèrica. Així, aquesta ruta s’endinsa a la provincia de Badajoz i passa per Medellín, Villanueva de la Serena, Badajoz i, finalment, per Jerez de los Caballeros.

* * * * * *

Extremadura (00)(01)(02)

Advertisements

Quant a el sorro-contrapunt

Home, 76 anys, feliçment jubilat, i blocaire convençut...
Aquesta entrada s'ha publicat en General i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s