• La història comença aquí…

Teníem encara unes hores lliures per anar cap a l’aeroport de Lárnaca, i vam aprofitar per relaxar-nos als jardins de l’hotel davant del mar…

mentre recordàvem que ahir a la nit a l’hora de sopar, un grup de danses local, ens van obsequiar amb una mostra del seu folklore, i m’ha semblat interessant de posar-vos aquí uns petits exemples perquè també en pogueu gaudir…

El grup folklòric local balla una dansa tradicional, una mena de sirtaki, al menjador de l’hotel Golden Bay de Làrnaca.

El grup folklòric local balla una dansa tradicional, ara sí un autèntic sirtaki, al menjador de l’hotel Golden Bay de Làrnaca.

Amb aquests mostres del folklore típic de l’illa de Xipre, ara sí donem per definitivament acabada la crònica d’aquest interessant viatge.

El penúltim dia de la nostra estada a l’illa anirem a conèixer Limassol, l’antiga Neápolis, nom amb la que se la coneixia durant l’imperi bizantí. És la segona capital més extensa de Xipre. 

Es troba a la costa sud del país, a la badia d’Akrotiri. I és un dels ports comercials més importants del Mediterrani.

 L’objectiu aquí serà visitar la majestuosa Fortalesa-castell que avui acull un museu,

i també les elegants galeries del Mercat central, de l’època colonial anglesa.

A continuació ens traslladem cap a l’oest per arribar a les ruïnes de la ciutat de Kourion, l’antiga Curium romana.

Una antiga ciutat fundada a mitjans del segon mil·leni a.C. i considerat un dels conjunts arqueològics més importants de la Mediterrània oriental. 

Es practicava el culte a Apol·lo i a Afrodita, i les dues deïtats tenien els seus temples dedicats.

Crida l’atenció els capitells d’aquest temple d’estil nabateu, coneguts també com a xipro-corintians.

 

 (magnífics mosaics de les termes)

• però aquesta crònica encara té un petit colofó aquí… (09)

• La història comença aquí…

Avui, dijous 5 d’abril, anirem a conèixer la regió de la serralada de Troodos, el veritable cor verd de l’illa, amb magnífics boscos de coníferes, xiprers, cedres i també arbres fruiters.

Els cims més alts són l’Olimp (1952 m) també conegut amb el nom de Kionistra, (comparteix el seu nom amb la muntanya més elevada de Grècia considerada la morada de Zeus i de la resta dels déus grecs), Medari (1613 m), Papoutsa (1554 m), i d’altres de menor alçada.
L’exuberància de la flora a Troodos es deu a les seves condicions climàtiques (altitud, moltes pluges, temperatura i geologia). Hi ha a prop de 800 espècies botàniques, de les quals 72 són parcialment endèmiques i 12 són exclusives de Xipre.

Entre els diversos mamífers destaca una subespècie endèmica de mufló (Ovis orientalis, subsp. ophialis), de la qual n’estan molt orgullosos i està protegida, i fins i tot la tenen representada en la seva moneda de 0,05 cts. d’euro. Alguns de nosaltres el vam poder veure tot circulant des de l’autocar.

Durant l’era pre-cristiana el massís va ser utilitzat únicament per l’extracció de minerals, especialment el coure. Més tard, a l’Edat mitjana, molts habitants de l’illa es van anar refugiant a les muntanyes degut a les incursions a la costa dels àrabs i els mamelucs. Això va generar una gran proliferació de monestirs, esglésies i assentaments humans a la muntanya.

l’Iconostasi

icona de Sant Jordi

la nau central

icona de la dormició de la Mare de Déu

un magnífic fresc de la Verge

icona de la visita dels àngels a casa d’Abraham

l’absis de l’església de sant Hilari i Barnabas Després de la breu parada i visita, reemprenem el nostre camí cap a les muntanyes i fem la següent parada a la localitat de Kalopanayiotis on anirem a visitar el monestir de sant Joan, el Agios Ioannis Lampadistis  del segle XI, un dels conjunts monàstics més interessants de Xipre.  Aquest monestir és únic entre els altres de l’illa perquè gairebé està idèntic a com va ser fundat al segle XIè. L’església està dedicada a Sant Joan, amb la seva tomba i les seves relíquies, i decorada amb pintures del s.XII. És un edifici magníficament conservat. Té tres capelles que s’ajunten sota una mateixa coberta de dues aigües i té els murs coberts per uns frescos molt acolorits, malgrat els anys, són dels segles XII al XV, en els quals s’il·lustra una bona part de l’Evangeli (Dues petites mostres extretes d’internet)

També hi ha una capella llatina, construïda a la meitat del s.XV, decorada amb murals bizantins i textos grecs escrits cap al 1500. En aquestes aïllades esglésies de Troodos es custodia un llegat únic de l’art sacre bizantí, i alguns dels frescos paleocristians més fabulosos del món. Des que la Unesco va declarar el conjunt com a Patrimoni de la Humanitat, en la dècada de 1980, s’han restaurat alguns, però encara emociona i interessa més veure aquells que encara conserven una pàtina centenària com és el cas d’aquest de Ioannis Lampadistis. Els noms dels artistes que van pintar els frescos i icones, la majoria són desconeguts… * *Seguidament els nostres passos s’encaminen a conèixer el més famós de tots, el monestir de Kikkos, nom vulgar amb el que se’l coneix. És un veritable centre religiós i de pelegrinatge de l’Església Ortodoxa Xipriota, situat al bell mig d’un bosc de coníferes de gran bellesa.  La germandat del monestir té 900 anys d’antiguitat, i aquest monestir es va transformar en centre espiritual i també va jugar una paper molt important durant la guerra de la independència. També ha contribuit a preservar la consciència històrica i ortodoxa dels xipriotes en els moments difícils que els ha tocat de viure… Una mica és com el nostre Montserrat… El seu nom oficial complet és Monestir del Reial Sant i Stavropegic de la Panayia de Kikkos.  El terme “Panayia” significa tota la santedat i és emprat en reverència a la Santa Verge. I s’anomena Reial perquè va ser fundat a través de la contribució financera de l’emperador bizantí Alejo I Comneno, i Stavropegic perquè una creu fou posada en la pedra fundacional, i això, en llenguatge eclesiàtic, significa que el monestir té autogovern en el marc de l’Església Ortodoxa Xipriota. Va ser fundat l’any 1100, i dedicat a la Mare de Déu. De tots els tresors artístics que conté destaquen els meravellosos mosaics bizantins, i sobretot una icona de la Mare de Déu amb el Nen Jesús, anomenada la Icona Santa, que té la cara recoberta i mai es revelada per desig exprés de l’emperador Alexios, que d’aquesta manera li donà una major rellevància i misteri.Segons apunta la tradició, aquesta icona és obra de l’apòstol Lluc qui la va pintar havent conegut directament a Maria. I així ho representen en algun dels mosaïcs del monestir com aquests…       L’església i el monestir han patit diversos incendis que van causar molts desperfectes en els frescos i els mosaics, i s’han anat restaurant diverses vegades, això fa que la majoria de mosaics que actualment podem contemplar siguin de factura força recent, encara que això no impedeix que els poguem admirar per la seva bellesa i perfecció…   Veurem alguns exemples espectaculars que hi ha tot al llarg del monestir i de la galeria superior interior…      detall del sòcol de la galeria superior el bon samarità retorn del fill pròdig la pesca miraculosa   … a part dels tresors i icones reservats en el propi Museu del monestir  que no vam arribar a visitar per manca de temps. * * Si voleu tenir més imformació sobre aquest important monestir de Kikkos podeu veure aquest enllaç Amb aquesta interessant visita vam acabar el penúltim dia de la nostra estada a l’illa.  Demà visitarem Limassol, Kourion i Omodos, per cloure el nostre periple per Xipre La crònica continuarà aquí… (08)

Avui he rebut l’agradable sorpresa de que el meu Blog ha estat seleccionat per rebre un premi, el premi Liebster Blog award. I més motiu de satisfacció i d’alegria perquè el guardó l’he rebut de part d’un dels meus blocs preferits i que acostumo a seguir amb especial interès: El Blog dels viatges, que gestiona l’amic Eduard.

• La història comença aquí…

 

Feia temps que la Coral Espígol tenia el projecte de poder fer un intercanvi amb alguna coral de l’Alguer, i aquests darrers dies d’abril i primer de maig s’ha pogut fer realitat.

Tot just ahir al vespre, 1 de maig, arribàvem a Barcelona després d’un llarg viatge de moltes hores de navegació a bord d’un vaixell dels Grimaldi Lines, i arribàvem amb el cap i el cor ple de cançons alguereses que havíem après per cantar en aquest intercanvi i que alguna d’elles gairebé s’han

convertit en l’himne oficial del cor, en especial la cançó marinera Lo Nassaiolo, que, com podreu comprovar al llarg d’aquesta crònica, hem arribat a cantar-la per activa i per passiva i en els llocs més insòlits…

La nostra estada va començar amb un breu recorregut pel centre històric de l’Alguer, per conèixer una mica els topants i contemplar alguns dels bells edificis i monuments i també la façana del Teatro Civico on al vespre hauríem de fer el nostre concert.

El Concert va ser promocionat per l’Instituto Artístico Musicale “Giuseppe Verdi”de l’Alghero, i el cor de noies de l’institut va fer la primera part del concert. La Coral Espígol va fer la segona part en la que dins del nostre variat repertori vam incloure les quatre cançons alguereses que havíem estat preparant i assajant amb anterioritat des de Barcelona per aquesta ocasió.

La Marta va poder filmar alguna de les cançons, i una de les més emblemàtiques, i que havíem preparat amb més de “carinyo”, va ser Lo Nassaiolo, sense imaginar que després arribaria a ser l’estrella del viatge…

I aquest va ser el resultat…

L’endemà diumenge, un cop alliberats de la pressió i del compromís del concert, vam aprofitar els dos dies que teníem per endavant per anar a conèixer alguns llocs interessants de l’illa.

la platja de la Pelosa de sorra blanquíssima

part posterior amb el campanar romànic…

La primera fou la de la Santíssima Trinitat de Saccargia, certament una de les més belles i interessants, que es caracteritza per la seva composició bicolor amb pedres calcàries i basàltiques. Data de primers del segle XII. És una autèntica meravella.

l’absis interior decorat amb frescos…

 

dos detalls de la façana…

La tercera i última església que vam visitar fou la de San Antioco de Bisarcio, es troba situada damunt d’un turó que li dona una gran perspectiva. Va ser la seu de la diòcesi de Bisarcio del 1065 al 1503.

Aquest monument és la que té les escultures i decoracions més luxoses de les quatre esglésies que formen el conjunt.

detall de la façana…

Aprofitant la bona acústica de l’església vam posar-nos a cantar també un parell més de cançons…

Si us penseu que aquí es va acabar la jornada…, doncs no, encara vam tenir ànims per sortir al capvespre pel centre de l’Alguer a cantar espontàniament algunes cançons més. L’èxit va ser total perquè algunes persones alguereses se’ns van acostar visiblement emocionades, especialment quan van sentir que cantàvem Lo país meu o Lo Nassaiolo… En total vam cantar una mitja dotzena de cançons en tres llocs diferents de la ciutat i el seu casc antic.

La baixada a la cova es fa per un espectacular accés tallat a la roca,

com una mena de camí de ronda, però format per 652 esglaons que baixen vertiginosament fins arribar gairebé a tocar l’aigua,

i quan et trobes com nosaltres, que bufa el vent i fa esclatar l’onatge contra les roques, és viu una experiència inoblidable… (vegeu)

I vegeu què passa just uns segons després d’haver passat el pas estratègic, i com la força de l’onada escombra totalment el pas…

L’aigua del mar s’escola per aquí i per altres obertures i forma un bonic llac interior d’aigua salada.
L’aspecte de la cova i de les seves sales és força bonic, ni més ni menys que altres coves que pogueu conèixer, i en un itinerari guiat la vam recórrer en cosa de mitja horeta.

Malauradament a dins la cova no vam poder entonar cap de les nostres cançons, ja que la guia ens ho va impedir adduint problemes d’horari i també perquè va dir podíem causar un maremoto…!!, guai no?.

De fet, un cop vam sortir tots nosaltres, ja van tancar l’accés a la cova a causa de l’increment  cada vegada més notable de la força de les onades.

El camí de pujada es fa molt més feixuc a causa dels 652 esglaons, però en fer-ho més lentament ens va permetre gaudir més relaxadament del paisatge,

i de les gavines que vorejaven el camí, una d’elles amb el seu pollet i tot,

i també ens va permetre tornar a cantar en un petit replà a redós d’una bauma, la nostra cançó preferida… (vegeu)





Penso que la cançó va quedar tant bé, que els Deus de l’Olimp, o potser el mateix Neptú (Nettuno) ho van sentir i ens van enviar una tronada just en acabar la nostra interpretació… Era un senyal d’aprovació o de reprovació..?, per si de cas, vam acabar de pujar les escales ben depressa i esbufegant d’alló més.

Un cop recuperats de l’esforç, reemprenguerèm el nostre camí, aquest cop per anar a visitar un dels famosos jaciments arqueològics de l’illa, el Nuraghe de la Palmavera.

esquema de com era un poblat d’aquest tipus…

Aquests Nurags són un símbol de Sardenya, originaris del segon i tercer mil·leni a.C. i n’hi ha uns 7.000 per tota l’illa. Aquest és un dels més ben conservats.

la cabana de reunió…

Són una mena de torres megalítiques de forma troncocònica, amb base circular, construïdes amb grans pedres (tipus igloo) – vegeu l’enllaç

* *
Després d’aquest intens matí tothom va anar a dinar per lliure, i després d’una bon ruixat i d’una bona migdiada, ens vam retrobar tots altre cop, per reviure ara el plat fort de la jornada…
Anem a l’Schola de música per participar en un Taller de cançons, a càrrec de Claudio Sanna

Aquí el Claudio ens parlà de l’evolució de la cançó catalana a l’Alguer a través dels segles , des de les antigues balades de l’edat mitjana d’origen català, fins a les cançons populars del 1800 i 1900, per arribar a les cançons melòdiques d’influència napolitana i a les cançons de taverna i d’autors contemporanis.

Ens va fer escoltar alguns documents sonors originals de gent gran que cantava cançons tradicionals, i finalment ens va obsequiar amb unes magnífiques interpretacions d’algunes cançons alguereses que per la seva bellesa i pel seu interès, m’ha semblat oportú i interessant reproduir-les aquí…

En primer lloc i amb una gran sensibilitat musical i interpretativa ens va cantar l’Ave Maria (d’Antonella Salvietti – Isabella Montanari)

Després ens cantà un parell de cançons satíriques i de taverna: la primera d’elles
La creació (de Pino Piras)

la segona va ser la cançó de taverna Debaixi lo Canò  (de Sartore-Gabal)

Li vam demanar a en Claudio que ens cantés la seva versió de Lo pais meu (paraula i música d’Antoni Cao) que tantes vegades vam interpretar també nosaltres durant aquests dies i també en el concert.

I finalment el Claudio ens va interpretar una bella cançó:
Cor meu (text R.Catardi – música C.Fadda), una autèntica delícia…

* * *
Guardarem un bon record d’aquesta experiència per terres de l’Alguer, i també guardarem unes boniques cançons que la coral interpretarà moltes vegades més a partir d’ara.

I mentre amb una certa enyorança, fem un comiat simbòlic d’aquesta terra algueresa que guardarem al cor amb simpatia…

i també dels seus habitants…

…tot tancant els ulls, podem escoltar la bonica cançó que el Jordi Albesa ens ha fet arribar, Mariner, amb text i música popular, i arranjament de Claudio G. Sanna,
i interpretada també per ell mateix i per la Maria del Mar Bonet.
(escolteu-la aquí)

* * *

Desitjo que hàgiu gaudit amb la lectura d’aquesta crònica, rememorant els dies passats a l’Alguer, tal com jo he gaudit redactant-la…

… Però com que els membres de la coral Espígol som tant entusiastes, tant enrotllats, i tant irreductibles, no podíem acabar el viatge sense posar-nos a cantar en la mateixa sala d’espera del vaixell Grimaldi just abans d’arribar a Barcelona…
Gairebé una hora esperant que van servir per repassar repertori i cantar a “cor que vols” tot allò que ens va venir de gust…

* * *

• Barcelona, 2-4 de maig 2012.

• La història comença aquí…

* * *
Anem a dinar a un restaurant típic del centre històric de la ciutat


En acabar el dinar ens traslladem tot seguit fins al pas fronterer “check point” situat al bell mig  del famós carrer de Ledra, l’eix comercial de la ciutat, per poder creuar fins la zona ocupada turca de Nicòsia.

Actualment està obert però sota un estricte control dels passaports de cada persona, i passen llista un per un comprovant la teva identitat.

Impresiona veure a pocs metres les barricades encara ben visibles que durant anys han impedit el pas d’un costat a l’altre de la ciutat.

El carrer de Ledra de la zona turca no té més importància que la de ser un gran basar ple de botigues estil “tot a 100″, on diuen que tot es pot comprar a preus molt barats, segurament també perquè tot fa olor a mercaderies “made in china”…

Ens acostem en primer lloc a visitar la grandiosa i espectacular catedral gòtica de Santa Sofia, on a l’Edat mitjana eren coronats els reis, i transformada en la mesquita Selimiye durant el segle XVI, després de la conquesta de l’illa pels turcs.

Després de descalçar-nos, com exigeix la tradició musulmana, penetrem a la mesquita on et sorpren d’entrada veure l’interior d’una catedral gòtica totalment blanca sense cap imatge.

Observem la seva bellesa en silenci, mentre uns homes fan les seves pregàries rituals…

Sortint de la mesquita ens dirigim ben aprop a visitar un edifici ben interessant. Es tracta d’un antic “caravanserai” o posada, la Buyuk Han del segle XVI, que servia per acollir els comerciants 

Aprofitem per prendre un cafè i fer un respir per gaudir i contemplar aquest edifici tant peculiar i tant ben conservat

L’edifici consta de dues plantes amb 68 habitacions que s’obren a un pati interior per una galeria de voltes. 

Aquest edifici des de fora sembla una fortalesa. De fet, durant el període colonial, els britànics el van usar com a presó central de Nicòsia. Les finestres sempre a la part alta eren en part per a dissuadir els lladres, ja que s’hi allotjaven mercaders rics en les seves estances.

* *

Acabada la visita d’aquest interessant edifici, retornem al centre per passar altre cop el “check point” i un cop som a la zona comercial greco-xipriota aprofitem per a comprar algun petit record i cap a l’autocar que ens retornarà a la nostra base a Làrnaca.

* * *

Demà ens submergirem en la mitologia grega i anirem a conèixer el lloc on, segons la tradició, va nèixer la deesa Afrodita…, i també la zona arqueològica de Kato Pafos.

• La crònica continua aquí…(06)

Impossible fer bon futbol, si en qualsevol jugada se’t tiren a sobre tres energumens d’aquest calibre.

Això no és ni futbol ni res que se li assembli, és lluita lliure pura i dura.

Quina vergonya que un equip que segurament guanyarà la lliga, ho faci jugant a tancar-se porugament al darrera, amb una muralla de 10 jugadors, esperant als pobres contraris que vulguin penetrar la barrera per saltar-los a la iugular, donar-los empentes i patades, i tirar-los per terra (en Ramos és un mestre) amb la massa sovint complicitat dels àrbitres.

Impossible fer bon futbol, si en qualsevol jugada se’t tiren a sobre tres energumens d’aquest calibre.

Això no és ni futbol ni res que se li assembli, és lluita lliure pura i dura.

Quina vergonya que un equip que segurament guanyarà la lliga, ho faci jugant a tancar-se porugament al darrera, amb una muralla de 10 jugadors, esperant als pobres contraris que vulguin penetrar la barrera per saltar-los a la iugular, donar-los empentes i patades, i tirar-los per terra (en Ramos és un mestre) amb la massa sovint complicitat dels àrbitres.

• La història comença aquí…

A la falda de la serralada costanera hi ha un antic monestir anomenat Bellapaís convertit ara en hotel i restaurant on vam fer la parada per dinar.

Les restes del monestir ara conservades i bellament ajardinades donen al lloc un aire acollidor i amb unes vistes magnífiques sobre la ciutat.

Acabats de dinar ens dirigim cap al port de la ciutat de Kyrenia, que segurament podem considerar-lo com un dels ports naturals més bonics de l’illa,

i on destaca sobretot l’imponent castell d’origen bizantí que els francs i els venecians van convertir en una impressionant fortalesa.

Al seu interior es troba el famós Museu del Naufragi, que conté les restes d’un vaixell mercant del segle IV a.C. (trobades el 1968) que es dirigia a Orient, i va naufragar davant la costa Nord de l’illa amb tot el seu carregament d’àmfores que contenien vi, oli i cereals.

S’ha pogut reconstruir i museitzar adequadament les restes extraordinàriament força ben conservades del vaixell, i d’alguns productes que transportava després de més de 2500 anys del seu naufragi

sorprenentment s’ha conservat la pràctica totalitat del casc del vaixell després de tants milers d’anys

restes de llavors ben conservades

ametlles de fa més de 2000 anys… * * Acabada la interessant visita al Museu del Naufragi, ens enfilem dalt el mur de defensa per fer alguna foto més i acomiadar-nos de la ciutat.

 

dalt de la torre del castell onegen les dues banderes que trobem per tot el territori, la oficial turca, vermella i la extra-oficial blanca i vermella que és la de la República Turca de Xipre del Nord (RTXN)**, estat proclamat el 15 de novembre del 1983 per la població turca de l’illa després de l’ocupació per part de Turquia el 1974. Estat que encara no ha estat reconegut internacionalment a excepció de Turquia.

** (La RTXN només és reconeguda pel govern de Turquia. La resta de governs i les Nacions Unides reconeixen la sobirania de la República de Xipre sobre tota l’illa. l’Organització de la Conferència Islàmica reconeix la RTXN com a estat constituent sota el nom d’Estat Turc Xipriota).


* * *
Avui ha estat un dia molt intens en el que hem après moltes coses sobre la història d’aquesta peculiar illa de Xipre. Ens toca retornar al nostre hotel a la costa sud de Làrnaca, tot travessant la frontera que hi ha al bell mig de la ciutat de Nicòsia, la capital de l’illa. Demá la visitarem amb més calma.

• La crònica continua aquí… (05)