De Menorca al Pirineu, a reviure els orígens…


Aquest estiu no hem fet cap viatge extraordinari, vuit dies de platja a Menorca, i ara vuit dies de muntanya al Pirineu aragonès.

Però l’estada al pirineu ha tingut unes vivències especials aquesta vegada. Hem anat a residir uns dies a la casa pairal de la família Sorrosal, “Casa Parda”. Allà hi van néixer el meu pare, el meu avi i el meu besavi.

El meu cosí-germà Rafael, que encara hi resideix com a hereu, va tenir la bona pensada, juntament amb les seves dues filles, de transformar i acondicionar la casa per a turisme rural. (vegeu)

Així, doncs, vam voler conèixer d’aprop aquesta millora i transformació de la casa i ens hem instal·lat allà durant uns vuit dies.

A més el destí capriciós ens ha volgut ajudar amb un fet insòlit, i és que aquest any 2013 s’acompleixen exactament 400 anys de l’existència de la casa, com podem apreciar en l’inscripció de la llinda d’una de les portes de l’edifici, la més antiga… 1613.

L’altre part de la casa és una mica més moderna, del 1864

En l’arbre genealògic de la meva família paterna, que algun dia espero completar cap amunt, cap els origens, les primeres dades que jo he pogut obtenir són les dels meus besavis Ramon Sorrosal Abós, nascut a Tramacastilla el 18.. i casat amb la meva besàvia Ramona Arruebo Laguna, nascuda el 18..

Tingueren tres fills, dos nois, Nicanor i Manuel, i una noia Rafaela,  i un d’ells en Manuel Sorrosal Arruebo (el meu avi), nascut el 1867, es casà amb Antònia Guillen Fabós, (la meva àvia), nascuda a Bandaliés, el 1870, i aquest matrimoni fou extraordinàriament prolífic i engendraren 10 fills, tots ells a la mateixa casa pairal, “Casa Parda”, a Tramacastilla de Tena, província d’Osca, en ple Pirineu aragonès, al Valle de Tena.

Jo de molt jovenet, dels 12 als 14 anys, amb motiu de la prematura mort del meu pare, la meva mare em va enviar a passar tres estius amb els meus oncles, concretament amb la meva tia Patro (Patrocinio), i l’oncle Benito, a la Casa Cotech, i també amb la tia Elvira de Casa Parda, la mare del cosí Rafael, que ja era viuda del seu marit Ramon.

Foren uns estius inoblidables amb unes vivències tant profondes d’aquell ambient rural de l’alt pirineu encara molt primitiu, compartint amb els meus oncles i cosins les feines del camp i la cura dels animals, vaques, mules, cavalls, gallines, gossos, gats, etc.

Cada vegada que al llarg dels anys he anat pujant a saludar la nombrosa família que encara hi tinc, he anat recordant aquelles vivències, i he anat gaudint sempre d’aquells paisatges, d’aquelles impressionants muntanyes que en la meva infància em van omplir els ulls i les neurones d’aquell amor per les muntanyes per sempre més.

Tinc una mena de preferència, gairebé un embadaliment per la muntanya que presideix omnipresent el paisatge de Tramacastilla, per la Peña Telera (2.764 m), un dels cims principals de la Serra de la Partacua, que hauré fotografiat centenars de vegades tant a l’estiu com a l’hivern.

Aquesta impressionant penya la vaig escalar fa molts anys, quan era jove, amb un altre company de la colla excursionista.

Encara recordo com el meu oncle, el tio Benito Escartín, espós de la meva tia Patro, ens va estar seguint amb uns prismàtics des de l’era de casa seva (casa Cotech), mentre feiem la perillosa i delicada ascensió per la via del flanqueig des del coll de Forcas o Cachaverizas (2.370 m), passant en diagonal per un estret passadís penjat al buit per sota de la peña Parda o de Cachaverizas, fins arribar a assolir, després d’una grimpada aèria, el cim de la Penya.

La Penya Parda, amb una franja més blanca, té un perfil que recorda una cara d’indi mirant al cel, o almenys a mi sempre així m’ho ha semblat. Per sota la franja blanca discorre l’estret i delicat passadís cap a la dreta, per assolir el cim de Peña Telera.

Fa uns cinc anys ja ens vaig parlar d’aquesta experiència en el meu bloc i amb tota mena de detalls complementaris que ara no repetiré (vegeu aquí)

 * *

Les vivències de compartir les feines dures del camp a l’estiu amb la sega i el batre, a ple sol, tot manualment com es feia aleshores. Tallar l’herba dels prats, assecar-la, traslladar-la a lloms de mules, i guardar-la a les pallisses per tenir menjar pels animals durant l’hivern. De viure les tempestes d’estiu, imponents i espectaculars, amb llamps i trons potents i grans aiguats.

De l’arribada diària de les vaques a les cases del poble per munyir-les, i també de l’arribada quinzenal de la “dula”, els cavalls semi salvatges que estan pasturant al port, per controlar-los i donar-los la sal com també es feia amb les vaques. Recordo una de les vaques de casa amb taques blanques i negres que jo cada dia anava a esperar a l’entrada del poble quan baixaven de la muntanya i aleshores li agafava la cua i ella empenyent fort i endavant em feia pujar ràpidament tota la costa del carrer fins a casa.

 

 

Estic parlant de vivències de fa més de 60 anys i encara les tinc ben vives a la meva memòria. Vivències que em van marcar i em van fer estimar aquests indrets familiars i entrayables, que encara ara, cada cop que els trepitjo, cada cop que hi pugem, torno a reviure amb intensitat i emoció.

 

Les condicions de vida dels avis paterns, a finals del segle XIX i principis del XX (el meu pare, 5è dels deu fills, va nèixer el 1905), en aquells pobles de l’alt pirineu, amb una climatologia molt dura, devien ser extremadament difícils. Això va comportar inevitablement una gran diàspora dels fills. Només dos, tia Patro i tio Ramon, els més grans, van quedar al poble, els altres, llevat d’un parell de difunts prematurs, van haver d’emigrar principalment cap a Barcelona.

 Aquí el meu pare va trobar una altra dona aragonesa del Baix Cinca, de Binaced, a prop de la Franja, la meva mare Pilar, i es van casar. Tingueren dos fills, el meu germà Albert, cinc anys més gran, i l’any 1940 vaig nèixer jo, un catalanet de soca-rel de pares aragonesos, com tants i tants n’hi ha al nostre país Catalunya.

 A Tramacastilla restaren dos germans, home i dona, que un cop casats tingueren solament dos fills cada un, també home i dona.

Quatre cosins germans que són amb els que hem anat mantenint contacte al llarg dels anys amb pujades esporàdiques al poble. Actualment només un cosí-germà, en Rafael, és qui viu al poble, i és qui juntament amb les seves dues filles i els marits respectius, van reformar i ara gestionen la casa familiar “Casa Parda”, i és on hem conviscut amb ells aquests dies de vacances.

Grans records, grans vivències…, i en aquest context, la meva dona i jo ens hem dedicat aquests dies a recórrer pobles, valls, muntanyes i llacs d’aquest privilegiat racó del Pirineu, que ara, gràcies al turisme i l’esquí està totalment transformat, tant en l’estil de vida dels oriunds, com en l’aspecte dels pobles plens de noves construccions fruit dels anys d’abundància desmesurada. Ara, però, també la crisi la noten cruelment.

La única cosa que no ha canviat i resta inalterable, són les seves valls, les muntanyes i la natura. Amb les fotos que en un proper capítol us penjaré en podreu tenir un bon i bell exemple.

* * *

 

 

Publicat dins de Pirineu aragonès, Tramacastilla de Tena | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

PASQUA = passatge d’un estat a l’altre, del captiveri a la LLIBERTAT


 La pasqua jueva o Pesakh (en hebreu: פֶּֽסַח, /ˈpesaħ/ “passar per damunt”, en jiddisch Peisahˈpɛi̯sɔχ) és una festa jueva de set dies que comença el dia 15 del mes de nissan

La festa commemora l’èxode dels hebreus d’Egipte, la seva fugida del captiveri va ocórrer aproximadament durant el 1250 a.C.

 

La Pasqua jueva dura set dies, on es recorda la sortida del poble d’Israel d’Egipte, i l’abandonament de l’esclavatge per passar a viure en llibertat

 També a casa nostra celebrem avui la Pasqua, que celebra igualment el pas de l’hivern a la primavera, i celebra també la mort i resurrecció de Crist. 

I també a casa nostra, a Catalunya, volem passar del captiveri a la llibertat…

 Del captiveri i del “xantatge” a que ens està sotmetent el govern de Madrid, a la plenitud de la nostra llibertat com a poble.

 Recollint les paraules d’en Toni Soler, d’avui mateix a la contraportada de l’ARA, llegim això: 

 Que s’anunciï amb tanta desimboltura que la Moncloa “alleujarà” les finances catalanes si Mas renuncia al sobiranisme és una mostra de baixíssima qualitat democràtica. 

(a Madrid es pensen que tot això és degut a un transtorn mental transitori, a una febrada, d’Artur Mas).

És ras i curt, la legitimació d’un xantatge, i un cop destat encobert. Amb l’agreujant que els diners amb què pretenen “alleujar-nos” procedeixen directament de les nostres butxaques, i si no els tenim és, d’una banda, per l’aplicació perversa del concepte de solidaritat, i, de l’altra, perquè s’està incomplint la llei… (sí, si, ells que sempre branden la Llei -la seva bíblia-constitucional- exigint el seu compliment).  

¿I encara ens pregunten per què volem ser un estat?

 

* * *

Bona Pasqua catalans…!!!

 

 … i esperem i desitgem que la propera Pasqua, d’aquí un any, poguem ser tots ja d’una vegada a l’altra banda del mar Roig… (Èxode, 14,15-30), veient, com va fer Moisès, com d’una vegada els perseguidors (xantagistes) quedaven sepultats sota les aigües.

Publicat dins de personal | Deixa un comentari

Cap d’Any 2013


Com no podia ser d’altra manera, el primer matí de l’any ens deixa mig endormiscats davant la pantalla veient i escoltant el clàssic concert d’Any Nou de l’Orquestra Filhermonica de Viena des del magnífic auditori del Musikverein de Viena

 A tots els blocaires i seguidors us desitjo un Feliç Any Nou 2013, ple de salut, pau, música i harmonia…

* * *

Publicat dins de personal | Deixa un comentari

La felicitat dels infants duu inscrit el missatge de Nadal:


PAU A LA TERRA

* * *

Publicat dins de amistat | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

La guerra bruta… i moltes preguntes a formular


L’actualitat del dia a dia està més activa i més interessant que mai, i cada dia llegim i tenim més arguments per afirmar els nostres desitjos de marxar ràpidament d’Espanya que no ens vol cap mena de bé, al contrari, només pensa a com enfonsar-nos i lligar-nos de mans i peus… això fent-ho amb tota mena de males arts, i amb una guerra bruta…

Només llegint la premsa d’ahir ja he trobat diversos arguments que ho avalen..

En Joan M. Tresserras, al diari ARA, deia això: “La conformació d’una majoria política sobiranista a Catalunya ha incomodat l’Estat perquè l’ha posat en qüestió. La seva reacció alarmada i irritada ha mostrat allò que, en etapes de claudicació catalana i amb el pop en repòs arrapat a la roca (metàfora de l’Estat), molts no volien veure: que ja érem una presa. Tan dòcil i adaptada a la captivitat que, no posant en risc la continuïtat de l’estat ni el drenatge de recusos, no calia fer evident la seva condició.

Però, quan la presa ha volgut anar a passejar pel seu compte, han emergit d’entre la sorra els tentacles, les cordes i les manilles que ho impedien. Pressió jurídica, maltractament econòmic, difamació i distorsió informativa sistemàtica. Què ens havíem cregut…? – Pregunta núm. 1

Darrera del menysteniment a la llengua catalana, l’incompliment de compromisos econòmics o les amenaces i les accions recentralitzadores, hi ha una clara voluntat d’obtenir una victòria que renovi la subordinació catalana, la dependència. En l’Adn i en el sistema nerviós de l’Estat hi consta que Catalunya li pertany. I Catalunya ha desafiat l’amo, l’ha posat en evidència i li ha erosionat la reputació internacional (la poca que tenia). Al món, avui, tothom que estigui interessat per la política sap que Espanya té un greu problema a Catalunya. Algun instint remot del pop aconsellaria negociar, però la lògica de l’Estat demana càstig, exhibir contundència i obtenir venjança”.

Pregunta núm. 2 – Algú pensa dimitir?

En l’editorial del diari ARA d’ahir, es pregunta si algú pensa dimitir per l’escandol del fals esborrany contra Mas?.

Resulta inexplicable que el ministre de l’interior hagi trigat tant a aclarir-ho. És un assumpte que es podria haver resolt en 24 hores, i no pas en 20 dies, si hi hagués hagut una mica més de diligència. Però el més greu del cas és que, lluny d’agilitzar la investigació interna per deixar clar que l’informe no tenia cap validesa -i evitar així qualsevol incidència en la campanya- diversos membres del govern espanyol (ses senyories ??) es van dedicar a escampar dubtes sobre l’honorabilitat del president de la Generalitat.

La mateixa vicepresidenta, S.S. de Santamaría, va donar crèdit a les informacions en un roda de premsa a la Moncloa i va comminar els jutges a investigar…

El mateix va fer el ministre d’Hisenda C.Montoro, i fins i tot la secretària general del PP, Dolores de Cospedal, que en un acte al final de la campanya va acusar els dirigents de CiU de considerar que era “normal” tenir comptes a Suïssa… (gran vergonya, senyors, i gran irresponsabilitat)… i jo pregunto? No podríem posar querelles criminals per injuries, falsedad i difamació a aquestes “senyories” del nostre Estat tan galdós??.

I per acabar-ho d’adobar, el ministre de l’interior, J.Fdez. Díaz, és el responsable polìtic més directe de l’escàndol i no ha sigut capaç ni de trobar els culpables de la filtració?. Però, no solament això, tot el govern de Rajoy és còmplice d’una operació que tenia l’objectiu d’interferir en la voluntat política dels catalans. Per això, lluny de girar full, més que mai cal preguntar-se ben alt: ALGÚ PENSA DIMITIR??

I ara sóc jo qui fa la Pregunta núm 3: en la seguretat més absoluta de que aquesta guerra bruta per part de la maquinària corrupta de l’estat, va influir de manera definitiva en el resultat de les darreres eleccions, i va perjudicar clarament les aspiracions del candidat senyor Mas, qui de no haver estat per la campanya de desprestigi i infàmia que va sofrir, probablemente hagués millorat substancialment els resultats de les eleccions, o potser hagués aconseguit fins i tot la majoria absoluta. Davant d’aquesta realitat tan escandalosa, pregunto altre cop, perquè no s’invaliden aquestes eleccions i les tornem a plantejar??, un cop aclarits els tripijocs de la maquinària estatal, de les mentides i les injuries de la premsa mediàtica madrilenya, i veuríem com surt a la llum una realitat diferent?.

 

I encara regirant el diari esmentat, en la columna de Sebastià Alzamora, que no té desperdici, parla de L'”esfondrament del sistema”, comentant els casos de corrupció de Díaz Ferrán i altres perles semblants, que va arribar a dir “que s’ha de treballar més i cobrar menys”… i que es fotin (o que se jodan que va dir aquella A,Fabra). Això sí: per molt que es foti, el personal continua tenint ulls i orelles. I així veu i escolta com, mentre l’atur segueix augmentant i les pensions es congelen, mentre es decreta una amnistia fiscal per a grans defraudadors, i la pressió fiscal augmenta implacablement sobre les classes mitjanes, mentre es comprova que totes i cadascuna de les promeses electorals del govern eren un cúmul de mentides divulgades a consciència i amb traïdoria, mentre passa tot això, va emergint dia rere dia la lletja realitat d’una elit dirigent (banquers, polítics, grans empresaris, prohoms d’institucions públiques i privades) insuportablement podrida i abocada durant anys i panys al lladrocini i la cleptocràcia…!!!

Cas Palau, cas Mercuri, cas Creuer, cas Over Marketing, cas Gürtel, cas Palma Arena, cas Pretòria, i cas els Collons (del cèrvol al cap), i tot el que vostès vulguin. Cas rera cas ens aboquen a la darrera casuística: la de la indignació, la desafecció i qui sap si aviat, vist el darrer escàndol amb la llei Wert, la de la desobediència i insubmissió.

Si mirem atentament els milers de piulades que cada dia apareixen al Twitter, ens adonarem del descontentament general i de les moltes veritats que s’hi diuen, com aquestes: “En tot procés d’emancipació arriba un moment crític en què es produeix un allau de desconnexions d’entitats i institucions. A Catalunya ja hi som” J.Huguet;  “La reacció a l’atac de Wert no ha de ser el retorn al catalanisme de resistència, sinó una raó més per avançar cap a l’independentisme resolutiu” C.Noguera

Per això tots tenim pressa, molta pressa, per a afegir-nos a l’Operació sortida… no la d’aquest pont constitucional, no… sinó a la que ens descriu el dibuixant…. Som-hi…!!!

 * * *

Publicat dins de Catalunya | Etiquetat com a , , , , , , | Deixa un comentari

RÚSSIA: Religiositat extrema vs. extrema corrupció…


Acabem d’arribar d’una estada de 10 dies a Rússia.

Com cada estiu hem anat amb el grup d’amics i coneguts amb els que fa uns quants anys que viatgem.

Ha estat una experiència molt interessant i molt instructiva.

Les dues guies que ens han acompanyat durant el viatge, la Tatiana (a Moscú) i la Maria (a Sant Petersburg), ens han ajudat molt a comprendre la situació actual del país.

Hem estat quatre dies a Moscú i quatre dies més a Sant Petersburg, i durant tres dies més hem voltat per l’anomenada ruta Imperial de l’Anell d’or, on hi ha les ciutats medievals. Un circuit d’uns 400 kms. aprox. al nord-est de Moscú.

Comprèn les localitats de Sergiev Posad, Rostov, Jaroslav, Kostroma, Suzdal, i Vladimir.

Una sèrie de ciutats, pobles e indrets d’un gran interès artístic i també religiós. Com podrem anar comprovant al llarg de la crònica que aniré confeccionant més endavant.

El títol inicial d’aquesta entrada (o Post) necessita una mica d’explicació. Hem viscut moltes vivències religioses visitant les nombroses esglésies ortodoxes i monestirs en els quals s’estava celebrant el culte religiós, la litúrgia ortodoxa, realment rica en simbolismes i amb uns cants preciosos, i hem pogut observar amb respecte i silenci la fe manifesta del poble rus i la veneració vers les seves icones…

Però al mateix temps, i gràcies a les clares explicacions de les dues guies, hem pogut conèixer de primera mà la part fosca de la societat actual que continúa amb les corrupteles i soborns heretats del comunisme, i observar les diferències econòmiques notables entre l’ostentació dels nous rics i la pobresa del poble humil que lluita per sobreviure amb el mínim i venent tot allò que poden…

Moscú és una ciutat bonica, amb edificis ben restaurats i esplèndids, alguns imponents e impactants, com la mateixa Plaça Roja, mundialment famosa, amb el Kremlim omnipresent, o la espectacular catedral de Sant Basili, que veiem a dalt amb la primera foto nocturna.

Magnífica també una de les torres principals del Kremlim, la dedicada al Salvador, el meu patró, porta d’entrada al conjunt monumental, i amb un gran rellotge que dona l’hora oficial de la ciutat.

I igualment la ciutat de Sant Petersburg és una ciutat meravellosa amb els seus carrers plens d’edificis preciosos, el seus monuments i grans palaus, els seus canals i museus, i en especial el famosíssim Ermitage.

Amb les seves inombrables i precioses obres d’art…

O també el més espectacular palau de Pere I, el de Peterhof (Petrodvorec), amb les seves estàtues daurades i les seves fonts i cascades d’aigua que enlluernen a tothom.

Han estat dies de veure tantes i tantes meravelles que ara hem d’assimilar-les, i aprofitant el gairebé miler de fotos que entre tots dos hem fet, anar repassant tant bella experiència i anar relatant i documentant tot allò que poguem i tant bé com poguem, per tal de deixar una bona crònica per a tots els amics, familiars, companys de viatge i altres blocaires que ens segueixen habitualment.

* * *

  • La crònica detallada del viatge per capítols comença  aquí…(01) i podeu seguir els 13 capítols següents en el meu altre Blog (de Blogger), tots ells degudament enllaçats…
Publicat dins de personal | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari

ESCÒCIA: tot fent camí cap a la independència…


Acabem d’arribar de viure una nova experiència…

Del 9 al 17 de juny hem anat amunt i avall per les “highlands”, les terres altes d’Escòcia.

País verd, allà on n’hi hagi, verd i molt verd, però també humit i plujós, per cert.

Això ha deslluït una mica les nostres passejades i visites, però malgrat la pluja, hem pogut gaudir de la bellesa del país, i hem pogut bategar al seu ritme trepidant, compartir els seus neguits i esperances…, ritme que els ha de portar, de ben segur, a un horitzó de més llibertat i independència, n’estic convençut.

La nostra primera etapa va ser la ciutat de Glasgow. Aquesta ciutat està lluitant per alliberar-se de la seva mala fama de ciutat deprimida, malestar social i barris degradats amb joventut sense esperança.

Com a conseqüència, els anys noranta van portar canvis importants a la ciutat. Ara es proposa com una de les ciutats més dinàmiques del Regne Unit, agafant el disseny per bandera per fer aquesta revolució.

Basant-se en el precedent històric de principis del segle XX, quan Charles Rennie Mackintosh i els “Glasgow Boys” van donar vida a la School of Art, s’han construït nous edificis, s’han restaurat palaus i barris sencers, i s’ha donat un gran impuls a la vida cultural de la ciutat.

Glasgow és un centre d’estudis amb tres universitats, la més antiga data del 1451, ubicada en un magnífic edifici d’estil gòtic…

 i també compta amb un centre històric victorià propi d’una gran ciutat -d’una “City”-, grans centres comercials i, sobre tot, extraordinaris museus, com el recentment inaugurat i avantguardista Museu del transport, que visitarem.

 

 * *

Vam arribar a Glasgow el dissabte 9 de juny, al migdia, i un cop ben dinats i instal·lats a l’hotel, vam sortir a patejar la ciutat, plovia, com és habitual al país, i vam fer una visita guiada, una estona amb autocar i després un temps lliure a peu.

 Veiem alguns edificis interessants,

la Gallery of Modern Art

carrers comercials com la Buchanan Street,

la plaça de St. George Square, amb l’Ajuntament (City Chambers, del 1883),

També ens fixem en alguns mitjans de transport força originals i diferents dels nostres…

i una institució important del país…

També anem a conèixer un parc, el Glasgow Green, amb l’edifici del People’s Palace i la seva font monumental…

on descobrim uns cavalls amb les potes peludes que són d’una raça genuïnament escocesa, els Clydesdale horses

A l’endemà, diumenge dia 10, seguirem coneixent la ciutat i seguint la riba del riu Clyde, veurem la part més nova amb alguns edificis de dissenys molt avançats i atrevits…

 

L’auditori anomenat l’Armadillo

i també visitarem el magnífic Museu del Transport on s’apleguen carrosses, cotxes, bicicletes, tramvies, locomotores de vapor, cotxes de bombers, autobusos, vaixells, etc., així com també unes reproduccions d’antigues botigues i carrers del vell Glasgow que són una delícia, i fins i tot una estació de metro amb els seus vagons…

(vegeu una mostra)

 

 

 A continuació visitem la Art Gallery and Museum Kelvingrove, que és un museu eclèctic ubicat en un magnífic edifici del 1901. Té una gran sala central on es conserva un orgue per fer concerts, i diverses sales amb obres dels millors pintors, com el famós Crist de Salvador Dalí -el quadre original-, i d’altres com Rembrandt, Rubens, Botticelli, Cezanne, Van Gogh, Picasso, Matise, etc.

 

 Nosaltres, però, ens vam dedicar a veure i conèixer una novetat per nosaltres, una mostra de l’obra de Charles R. Mackintosh (1868-1928), que fou un extraordinari innovador que va convertir Glasgow en la ciutat britànica del disseny.

La seva obra pertany al moviment de renovació estètica que va tenir lloc entre els segles XIX i XX, al qual se’l va anomenar modernisme, art nouveau i liberty, però l’estil de Mackintosh presenta unes característiques absolutament personals que s’avança a les futures escoles funcionalistes.

El disseny únic de les habitacions i mobles ha estat objecte recentment d’una gran revalorització, fins i tot en la seva ciutat natal, que no va arribar a entendre’l en vida.

(vegeu alguns exemples de la seva obra i dissenys)

 Encara a última hora del diumenge, de retorn cap a l’hotel, vam anar a veure l’edifici de la Glasgow School of Arts, que malauradament era tancada,

 

així com també era tancat el famós saló de té The Willow Tea Room

 

 Fou una llàstima, perquè era a quatre passes de l’hotel Thistle on érem allotjats.

* * *

Aquesta mateixa tarda, abans de tot això, vam fer una interessant visita al Centre de New Lanark, una mena de centre d’arqueologia industrial que fou un experiment social revolucionari al seu temps, però que explicarem en un proper capitol…

Adéu, Glasgow…

  • La crònica continua aquí… (02) en els propers capítols d’aquest viatge que podeu seguir en el meu altre Blog (de Blogger), a través de l’enllaç (02)…

 

 

 

 

Publicat dins de personal | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

ESCÒCIA: New Lanark, World Heritage Site…


Aprofitant la primera tarda plujosa de la nostra estada per terres escoceses ens vam dirigir, a pocs kilòmetres de Glasgow, a conèixer la colònia industrial del segle XVIII i el poble de New Lanark.

 Resulta força difícil classificar un lloc com New Lanark. Si el definíssim com un centre d’arqueologia industrial ens quedaríem força curts, però també els conceptes de “poble model”, “experiment social revolucionari”, “comunitat utòpica”, o “somni d’un idealista” tampoc acaben de transmetre la idea, perquè New Lanark és tot això i molt més.


David Dale la va fundar en 1785 com un poblat industrial de nova construcció, utilitzant la pedra arenisca de la zona per erigir fàbriques de cotó, que operaven per mitjà de la energia hidràulica generada pel riu Clyde, i també va construir blocs de vivendes pels treballadors.

Al 1820 la població tenia ja uns 2.500 habitants i el poble constituia la comunitat industrial de manufactures de cotó més gran del país.

En l’actualidad s’ha convertit en un popular destí turístic per conèixer aquella antiga realitat, una mena d’ecomuseu…

Gràcies a la gestió progressista del gendre de Dale, Robert Owen, que era un filòsof, idealista, socialista utòpic i una mica visionari, i que durà des del 1800 al 1825, New Lanark va adquirir la fama d’una comunitat model. Owen va emprendre la millora i l’ampliació del negoci i va destinar tots els beneficis adquirits a finançar una sèrie de reformes socials i educatives, la finalitat de les quals era millorar la qualitat de vida dels seus treballadors.

Va prohibir que els nens menors d’edat treballessin a les fàbriques de cotó i va establir un innovador sistema d’escolaritat en un dels edificis del poble, conegut com l’Institut per a la formació del caràcter (Institute for the Formation of Character), que comprenia el primer parvulari del món, a més d’oferir també classes nocturnes.

Els càstigs estaven prohibits i es concedia una enorme importància a les activitats musicals, l’art, l’estudi de la naturalesa, la geografia i la història, així com també a la lectura, l’escriptura i l’aritmètica. 

 Les plantes cotoneres van estar en funcionament fins al 1968, encara que les grans rodes hidràuliques que suministraven l’energia a la maquinària foren substiuïdes progressivament per turbines, en consonància amb els avenços tecnològics, i les fàbriques van començar a produir la seva pròpia energia hidroelèctrica en 1898.

Per altra banda, els residents del poble van veure reduït el seu horari laboral, i disposaven d’atenció mèdica gratuïta, un fons per malalties i una mena de caixa d’estalvis, i també podien proveir-se en la Botiga del poble de comestibles i articles d’ús domèstic a preus assequibles.

El poble encara continua habitat, els seus 180 veïns resideixen en edificis georgians que han estat restaurats amb gran sensibilitat i conserven el seu caràcter històric.

Aquest indret, que havia estat fundat durant la Revolució industrial, va continuar sense gaires canvis, almenys en aparença. Per això ha estat declarat Zona protegida pel seu especial interès i en l’actualitat està sota protecció del New Lanark Trust (Fons de conservació de New Lanark).

New Lanark va passar a integrar la llista del Patrimoni Mundial de la Humanitat de la UNESCO, el desembre de 2001.

Avui en dia, amb un muntatge força original, des del “Visitors Centre”, es pot reviure la vida i funcionament d’aquesta singular experiència en la seva època de màxim rendiment i productivitat.

Amb tot, si voleu saber com va acabar aquesta experiència d’un cert socialisme utòpic, visiteu aquest enllaç…

Una visita força recomanable

* * 

No vull acabar aquesta crònica sense deixar constància de la darrera visita que vam fer aquella tarda plujosa de diumenge quan en arribar a Glasgow ens vam traslladar directament a veure la Catedral, dedicada a sant Mungo, patró de la ciutat, però malauradament estava tancada i a més en reconstrucció…

(vegeu algunes imatges)

És la única església medieval del sud d’Escòcia que es va salvar de la fúria destructora que va desencadenar la Reforma.

* * *

Acabem aquí la nostra estada a la ciutat de Glasgow, Escòcia, demà seguirem la ruta cap a les famoses Terra Altes, les Highlands.

Continuaré la crònica dels dies propers que ens portaran cap a Inverness, les illes Òrcades, i finalment fins a Saint Andrews i Edimburg…


Publicat dins de personal | Etiquetat com a , , , , , , | Deixa un comentari

Les Indianes a Barcelona


L’altre dia vam anar a veure la magnífica exposició que el MUHBA (Museu d’Història de Barcelona) ha inaugurat recentment al Saló del Tinell sobre les Indianes, amb el títol de “Indianes, 1736-1847. Els orígens de la Barcelona industrial”.

La Barcelona industrial va estar estretament lligada en els seus inicis a unes teles de cotó estampades que, pels seus orígens asiàtics, van ser conegudes amb el nom d’indianes. 

El desenvolupament d’una important manufactura d’indianes va convertir la capital catalana en una de les principals ciutats manufactureres d’Europa a finals del segle XVIII.

Aquesta manufactura fou capaç de generar  les condicions econòmiques, tecnològiques i institucionals que van fer possible, durant la primera meitat del segle XIX, l’aparició de la industria moderna, i va situar Barcelona entre les ciutats pioneres de la industrialització europea.

L’exposició fa un recorregut didàctic molt ben treballat amb textos, filmacions, documents i altres elements com maquetes industrials, etc. que permeten fer-se una idea molt exacte de tot el que això va representar per Barcelona i per Catalunya.

Especialment per mi fou molt interessant repassar l’origen d’aquests teixits anomenats “indianes”, perquè precisament per la meva experiència laboral al Departament de Cultura de la Generalitat, i més concretament al CPCPTC (Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana), del qual depenia la Fonoteca de Música Tradicional Catalana, havíem entrat en contacte amb aquests teixits tant especials.

Estic parlant ja de fa molts anys, concretament del 1991, que fou quan els meus companys responsables i tècnics de la Fonoteca, van decidir, en el moment de publicar el primer disc, on es recollien les  primeres mostres de música i cançó popular, del ritual de la vida de l’home i del curs de l’any, que la imatge distintiva de les publicacions de la Fonoteca, seria ni més ni menys que diferents mostres de teixits estampats, les anomenades “indianes”. El primer disc fou publicat el desembre de 1991, Sèrie 1: Documents testimonials – Recerca directa, volum 1, i portava per títol: “Música de Tradició Oral a Catalunya”.

Precisament les primeres mostres que es van escollir per a fer les portades dels discs o cd’s que es van anar publicant, van ser triades a partir dels teixits que hi ha a l’arxiu del Museu Municipal d’Estampació Tèxtil de Premià de Mar.

Ja he posat uns primers exemples de les portades dels discs, i ara us en poso alguna més per tal que pogueu comprovar com aquestes indianes, gràcies a les publicacions de la Fonoteca de Música Tradicional Catalana, ja les vam anar popularitzant per mitjà de l’edició de la música i de la cançó popular del nostre país.

 

També adjunto alguna imatge més de les indianes que podreu admirar a l’exposició el dia que decidiu d’anar-hi, la visita de la qual us recomano especialment. 

Estarà oberta fins el 16/12/2012. 

* * *

  • Vegeu una explicació més detallada sobre l’exposició a Todoreh
Publicat dins de personal | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

XIPRE, un comiat amb folklore local… (09)



Teníem encara unes hores lliures per anar cap a l’aeroport de Lárnaca, i vam aprofitar per relaxar-nos als jardins de l’hotel davant del mar…

mentre recordàvem que ahir a la nit a l’hora de sopar, un grup de danses local, ens van obsequiar amb una mostra del seu folklore, i m’ha semblat interessant de posar-vos aquí uns petits exemples perquè també en pogueu gaudir…

El grup folklòric local balla una dansa tradicional, una mena de sirtaki, al menjador de l’hotel Golden Bay de Làrnaca.

El grup folklòric local balla una dansa tradicional, ara sí un autèntic sirtaki, al menjador de l’hotel Golden Bay de Làrnaca.

* * *

Amb aquests mostres del folklore típic de l’illa de Xipre, ara sí donem per definitivament acabada la crònica d’aquest interessant viatge.

Publicat dins de folklore, Làrnaca, Xipre | Deixa un comentari